La reusenca

Llibres digitals

2010-04-19T19:13:00.002+01:00

L'any vinent entrarem a l'era digital, en un programa que es diu educat.1x1, és a dir, un ordinador per cada alumne. Els alumnes ja no hauran de comprar-se llibres, sinó que hauran de comprar-se un ordinador que val 300 €, la meitat la paguen les famílies i l'altra meitat l'administració. Els profes estem en un reciclatge forçós (i a fe de Déu, que necessari!) i resant perquè no fallin les connexions a internet i el manteniment de tot el sistema informàtic. Molts es pensen que això acabarà amb els llibres, amb els quaderns i els bolígrafs. Molts es pensen que serà un caos. Jo penso que serà dur, perquè entrarem de ple en un sistema nou que ningú garantitza que funcioni al 100%. L'administració ens ven la idea com si es tractés del millor producte del món, ens l'embolica i ens el deixa dins el mitjó, com si l'haguéssim demanat amb tota la il·lusió. Els canvis, sovint fan por. Però els canvis són necessaris.
El què ens trobem dins d'una aula sovint no té res a veure amb el què l'administració ens vol fer creure que ens trobem dins d'una aula. Hi ha nens que no tenen abraçades, ni un t'estimo quan se'n van a dormir, i moltes vegades agraeixen més que estiguis per ells que un ordinador portàtil d'última generació.
De fet, cal aprofitar tot el què tenim al nostre avast, analògic o digital, si amb això aconseguim que els nostres alumnes actuïn com a tals i aprenguin, creixin i es converteixin en adults. És veritat que molts d'ells han nascut amb la informàtica i dominen molt més la teconologia que els seus professors, el problema és utilitzar-la com cal.
En realitat, jo sovint no segueixo al peu de la lletra el llibre de text, i vaig picotejant d'aquí i d'allà construint el temari al dia a dia. És per això que les famoses programacions didàctiques sovint no tenen massa sentit, al marge de ser una simple guia en el camí. Ara espero poder fer el mateix, però amb l'ajuda d'internet, l'ordinador i la pissarra digital, que us confesso, amb fa il·lusió utilitzar. Seguirem informant. El procés està en marxa.

Bebès "made in India"

2010-03-21T22:30:00.004+01:00

Passa sovint que els diumenges al vespre, el "30 minuts" et fot un parell d'òsties ben donades, i després, a sopar i a dormir. Però feia temps que el parell d'òsties no em feien tan de mal. De sobres sé, que existeixen mares de lloguer, i de sobres sé, que hi ha gent que paga fortunes per un bebè que no pot tenir per diverses causes. També puc entendre la il·lusió de ser mare, i per tant, també la desil·lusió de no poder-ho ser. Per la meva feina, sovint veig mares i pares que no saben o no poden estimar els seus fills com es mereixen, també veig nens que no tenen el més important que es pot tenir quan ets un nen, l'estimació, una abraçada i un petó. Per això penso que l'adopció és una opció millor que pagar una mare de lloguer. El repotatge mostrava uns pares absolutament despreocupats per la dona que ha portat el seu fill dins seu durant nou mesos, una dona que ha hagut d'abandonar la seva filla de quatre anys i viure molt lluny del seu poble natal, perquè la societat índia no veu amb bons ulls que una dona llogui el seu úter per diners. La doctora que dirigeix la clínica mostrava orgullosa les fotografies dels europeus i americans que han pagat els seus serveis, i deia també orgullosa que gràcies a ella moltes dones índies podien comprar-se un tuc-tuc, pagar els estudis dels seus fills o simplement sobreviure en un món on la gent sobreviu amb menys d'un euro al dia. Deia que si els marits podien treballar per aixecar la família, també era lícit que les dones lloguessin el seu cos per alimentar els seus fills. No, no és ni lícit ni just, és simplement, indecent. El govern indi permet aquesta pràctica i a canvi, ingressa milions de dòlars a l'any. Les dones reben uns 4000 euros a canvi del nadó, i només els cobren quan neix la criatura sana. Si moren en el part o es produeix un abortament, deixen automàticament de tenir cap dret a percebre ni un cèntim, ni elles ni cap membre de la seva família.

El més fastigós de tot, és que el l'imperialisme té encara vigència en molts dels països colonitzats,tenim exemples de les seves conseqüències devastodores gairebé en cadascun dels telenotícies que ens empassem tot dinant o tot sopant: segrestos de catalans a l'Àfrica per part l'Al-Qaeda a Mali (dels quals el govern pagarà el rescat, tot i ser terroristes igual que els d'ETA), explotació infantil per part de multinacionals europees i nord-americanes, conflictes ètnics que acaben en massacres, pel·lícules dolentes com Invictus que volen parlar d'un dels temes més injustos que han tingut lloc durant el segle XX, l'apartheid i no saben tractar el tema com es mereix...

En fi, tots hem anat a comprar alguna vegada a Ikea. Tots nosaltes som espectadors del món subdesenvolupat des d'un seient de tribuna. Tenim sort, però no cal burxar en la ferida.

Ara no en tenim prou a les metròpolis amb els recursos naturals, els esclaus, les matèries primeres, sinó que també utilitzem els úters de les indígenes per engendrar els nostres fills. Deixem dotze mil euros damunt la taula d'una clínica índia i ens enduem un nadó a casa, amb els nostres gens, això sí.

It's nice to know your name

2010-02-28T21:44:00.003+01:00

Era un dissabte al matí, i era dins el cotxe. Sol, bon rotllo i una cançó que sonava per la ràdio. Poc a poc em vaig adonar que m'agradava molt aquella cançó, que tenia alguna cosa que no tenien les altres que havia escoltat aquell matí i que havien passat una rera l'altra, sense més. No en sabia el nom d'aquell cantant, no en sabia res. Vaig investigar, i el vaig descobrir, i aquell dia a la nit ja en sabia el nom (Millow), la nacionalitat, la biografia i fins i tot, en coneixia ja un parell més de cançons. La setmana següent en vaig escoltar els dos únics discs, i em va semblar que era música que parla de mi, de tu, de nosaltres, i que deixa un bon regust. La seva pàgina web deia que vindria a Barcelona, i els Reis, que són molt savis em van portar dues entrades per anar al Razzmatazz, ahir al vespre.

Feia segles que no anava de concert, i segles que no entrava en aquella sala. Recordo que als divuit anys hi van tocar uns amics, després un grup del que no en recordo el nom. Tamé recordo que en aquell barri hi vaig deixar moltes pessetes en xupitos i cerveses. Ara tot és diferent, però anar de concert, és sempre una vivència imprescindible. No entenc com puc haver passat això per alt, en aquest temps.Així doncs, em poso deures pels mesos que vénen: anar més de concert.
En aquest temps hi ha coses que han canviat molt. Ja no s'hi pot fumar als concerts. Estàs allà, amb la teva consumició entre les mans, disfrutant del moment i no et pots fumar un cigarret. Així dons, em poso més deures: deixar de fumar, perquè si no es pot fumar ni en un concert, per què fumar?

El noi calb toca molt bé la guitarra, i porta reforços interessants, un grup que sona mil vegades millor que el disc. Una cançó rera una altra, un traguet rera un altre."One of it, two of it,one of it, we'll make the most of it. You'll love it ".

Una veu femenina que em recordava a la Bonnín acompanyava deliciosament aquell moment. La gent, en els concerts, ja no encèn encenedors, enlaira els mòbils i grava l'actuació. Així tens cinquanta mòbils al davant, i entremig dels caps i els mòbils, el cantant. Així doncs, em poso més deures: portar encenedor als concerts, encara que deixi de fumar."Aayooh.I'm tired of using technology aye, why don't you sit down on top of me.Aayooh.I'm tired of using technology aye, I need you right in front of me".

Avui, després d'adonar-me que un concert i una calçotada el mateix cap de setmana fan que el diumenge a tarda sigui més gos que mai, també he de dir que "it's nice to know your name", Millow.

Frase de la setmana

2010-02-25T13:43:00.001+01:00

Exàmen de 4rt ESO.
Revolució industrial i obrerisme.

Defeneix el concepte Comunisme.
Persona que rep la comunió.
Amen.

Trobada inesperada

2010-02-01T22:06:00.004+01:00

Feia bastant més de dos anys que no la veia. Tampoc no m'havia plantejat que un dia la tornaria a veure ni com ni quan passaria. Havia sentit que vivia a la mateixa ciutat on treballo, però allò era un rumor no confirmat, només una hipòtesi disparatada i increíble.

Ella es va casar amb el meu germà, al Perú, el seu país. Ell no ens va dir res, es van conèixer xatejant a internet. Un estiu, va tornar de vacances amb un anell al dit, amb una noia peruana que arrossegava una gran maleta, i es va topar amb una família trasbalsada, per aquella notícia surrealista. Ell només tenia vint-i-tres anys, i ella vint-i-set o més, no ho vaig saber mai del cert. No me la vaig creure mai aquella mirada, aquella actitud, aquella pressa. Ella va estar-se menys d'un any a casa els pares amb ell, va aconseguir els papers, li van trobar una feina a una empresa d'un parent de la família, i un dia, va agafar aquella gran maleta, els papers i dos mil euros, i va desapèixer de la nostres vides. Per sort.

Aquella situació em va sacsejar de dalt a abaix, vaig perdre la connexió amb el meu germà, amb els meus pares, amb mi mateixa, fins i tot. Em van dir que era racista, que no entenia què era l'amor. I una merda.

Avui sortia de l'institut i anava a esmorzar al bar del davant, com gairebé cada dilluns. I me l'he trobada davant els nassos. Ulls que es creuen, cervells que reconeixen ràpidament aquells ulls. No m'ha saludat. Però he pensat que els cercles s'han de tancar. L'he aturat, i li he preguntat si es recordava de mí. M'ha fet un gest afirmatiu amb el cap. Li he dit que treballava en aquell institut, i si n'era alumna de cicles formatius. M'ha dit que no, que venia amb el seu nòvio, que n'era alumne o ex-alumne, no he entès bé, i he mirat aquell noi que li agafava la mà. M'ha semblat que no sabia qui era jo, qui sap si sap que aquella noia és divorciada. És igual. Li he desitjat sort, li he preguntat si li anava bé, i m'ha dit que sí. Me n'alegro li he dit, i he girat cúa. Cinc minuts després tenia un nus a la gola, de tants cops que havia pensat què li diria si me la trobava. En els meus pensaments, mai li havia desitjat sort. En els meus pensaments, en el fons, me n'alegro que avui un cercle s'hagi tancat, un dia després d'haver decidit tornar a esciure al meu bloc.

Tornar

2010-01-31T22:24:00.002+01:00

Fa mesos que tinc ganes de tornar, de tornar a llegir blocs, de reprendre velles lectures, velles costums, escriure coses que em passen pel cap... Tan si us ho creieu com si no, no recordava ni la contrassenya del meu bloc. Sembla però que rebuscant m'ha tornat com si no haguessin passat gairebé dos anys, però han passat i em sento com un peix fora de l'aigua. Potser tornaré a la peixera aviat.

Orange

2008-07-08T10:39:00.002+01:00

Torno a ser aquí. Més desubicada que mai, però també amb més ganes que mai. Ja he tornat a treballar (encara que ja sóc de vacances), ja visc en una altra ciutat i en un altre pis, ja trobo a faltar el soroll, però a canvi, tinc ascensor.
Això sí, no tinc cobertura al mòbil. Des del dia de la mudança que no puc trucar a ningú, ni ningú em pot trucar, quan sóc dins de casa. En un raconet del balcó del darrera hi ha dues ratlletes de cobertura, que aprofito per averiguar si tinc algun missatge de tant en tant. Em vull canviar de companyia, la gent que té vodafone pot trucar quan és dins el pis. I em vull donar de baixa d'orange. Avui he trucat. El resultat: tres quarts d'hora penjada al telèfon, amb l'orella vermella i adolorida, un noi sudamericà que no parava de dir el meu cognom precedit de la paraula senyora cada dos minuts, i una incidència particular que no he pogut tirar endavant perquè la incidència general ja està notificada a la companyia des de fa un mes. Tinc compromís amb la companyia fins el febrer, i com a penalització per voler abandonar la companyia que fidelment alimento amb les meves factures des de fa més de deu anys (minses, he de dir) em volen cobrar 110 eurus, com a penalització. No em donen servei, però em penalitzen per voler canviar de companyia. He d'enviar un fax (sempre ho he trobat una manera imbècil de complicar la gestió, en la era d'internet) i explicar la incidència que ja he explicat durant més de mitja hora a un senyor que no m'ha solucionat el problema. Ni m'ha dit perquè no tinc cobertura. Li he dit que no pagaria els diners, demà aniré a l'OCU. N'estic farta de parlar amb màquines o amb teleoperadors que només serveixen perquè les companyies telefòniques es facin riques.
L'encapçalament del meu bloc és verd a partir d'ara, ja no serà orange.

Prou, és el meu bebè, cony!

2008-04-23T21:05:00.004+01:00

Fa uns dies vaig estrenar la capota de pluja del cotxet, perquè des que va néixer el nen no l'havia fet servir - aquí la comprovació de que realment, en aquest país feia més de sis mesos que no plovia-. No sóc d'aquestes mares que porten els seus nens embolicats en mantes, sacs polars, i a més, els amaguen dins els plàstics com si fóssin astronautes de la NASA. Trobo que va bé que els nens no vagin massa abrigats i els toqui una mica la brisa i el solet quan passegen, digueu-me "hippielonga". Però el divendres passat plovia bastant i havia de sortir amb el nen, tan sí com no. Tenia hora per fer-li el passaport i el DNI, perquè amb uns pares viatgers com li han tocat, aquest estiu ja li toca fer el primer viatge en avió, encara que no massa lluny, a Ses Illes. O hauria de dir el segon, perquè estant de cinc mesos me'n vaig anar amb els alumnes a Itàlia. I el passaport, doncs ja que hi som, no costa res, que ben pensat l'estiu vinent potser ja podrem endur-nos-el a algun lloc més lluny, digues-li Londres o Estats Units. Qui sap. Tinc mono de viatge, es nota?

La visita al Registre Civil en busca del Certificat de Naixement, va ser la primera de les parades en aquest dia plujós i gris. Allà al mig, em vaig sentir talment com en un altre planeta. Funcionaris -sí,sí, com jo, ja ho sé- que t'escorcollen el cotxet per si hi duus una metralladora, vidells antipàtics que sembla que perquè et diguin on és el mostrador dels certificats els has de donar una propina, nens nigerians acabats de néixer embolicats en mantes tricolors, nens de mesos equatorians, russos i algun de català, parelles mixtes i no mixtes que han decidit casar-se "pel civil", llibres de família per tot arreu i hores i minuts perduts en la immensitat de la paperassa. Quan em van donar el certificat, informatitzat i al moment, no m'ho podia creure, vaig pensar, això serà el típic "vuelva usted mañana", però es veu que no, que la tecnologia també ha arribat al registre civil!

Amb el certificat a les mans, em dirigeixo al "lloconfandnisipassaports". Vaig pensar que seria tan o més sinistre que el registre, però no. Era lluminós i espaiós, i un policia en català em va demanar si tenia hora donada. Li vaig dir que sí, però que arribava amb vint minuts d'antelació. Li vaig dir que podia tornar més tard. Va insistir en que passés, que m'atrendien de seguida al mostrador de "mobilitat reduïda", especial per ancians, gent en cadires de rodes o mames i papes amb cotxets i nanos petits. Ulls com a taronges. Al cap de deu minuts, la fotografia del nen apareixia davant la pantalla plana, en tamany gegant. Què bufó havia quedat, després de més de deu minuts de "nyigu-nyigu" perquè no tanqués els ulls en el moment en que el flaix li explotava a la cara. Llegeixi les dades i si són correctes, firmi aquí. I ja tenia el Dni i el passaport a la butxaca. Li ha tocat un número amb quatre sets, vaig pensar que seria un bon auguri, diga'm supersticiosa, a part de "hippielonga".

Un cop fora, ja no plovia, i vaig decidir recollir la capota. Però una senyora gran, es va dirigir a mí, i indignada em va dir que no li tregués, pobret, que feia molt de fred i s'encostiparia. Me la vaig mirar amb cara amable i somrient, i li vaig dir que no hi estava acostumat i que l'agobiava aquell plàstic a través del qual, jo l'obligava a veure el món. Que encara que reduït, era el seu de món! No ho va entendre i em va pendre per mala mare. Me la rebufa.

Sempre hi ha senyores grans que et renyen. Que ara tapa'l al baixar del bus, perquè fa com a frescor. Que ara desabriga'l perquè tindrà calor. Que ara li hauries de posar un gorret perquè agafarà una insolació. Que on vas amb un nen tan petit. Que si per què no li dones el pit, que és més sa que el biberó. Que no el portis al Raval perquè hi ha molta malària, i molts virus, i allà els bebès agafen de tot - us ho juro, que és veritat!-.

Que el tapo i el destapo quan entro i surto als llocs, que no sóc idiota. Que li poso gorret quan fa molt de sol i sinó el cotxet té una visera meravellosa, i el sol va bé i és energia. Que existeixen cremes protectores del número 50 per bebès. Que si no li dono el pit és perquè vaig tenir una cesària amb disset grapes que no se'm tancava ni a tiros, no tenia prou llet i se'm va aprimar més de sis-cents grams en una setmana. Que vaig al Raval si vull, perquè les terrassetes estan molt bé i virus n'hi per tot arreu.

Que jo no li dic a vostè que porta un abric horrible, i que es pinta els llavis com la Doña Croqueta. Que no li dic que el xuxo de crema que es menja per esmorzar no li va bé pel sucre. Que no li dic que porta un color blau per tapar-se les canes que riu-te'n tu de l'Alaska en els seus millors temps. Que no li dic que és molt gran i que no per això ho sap tot, de tot, de tot i de tot.

Que vostè també ha estat una mare jove, o no? Deixi'm que m'equivoqui, o que ho faci bé, que estic amb la L encara.

Que prou feina tinc a saber el què he de fer i el què no, perquè cada dia em trobi iaies molt més emprenyadores que la meva mare i la meva sogra, que dit sigui de pas, m'ajuden molt en tot el què poden i sense emprenyar gens.

Que ja n'hi ha prou, que és meu bebè, cony!

En ZP ja té ministres

2008-04-12T11:50:00.006+01:00

Ara sí que en Zapatero ens l'ha tornada, a Ella, victoriosa, "ni partía ni doblá". En un país com aquest on la feina mal feta és el que prima, Fomento repeteix ministra, la pitjor de la història de la democràcia. Tenim un govern amb "talante", amb "talante" i patètic. Fins quan haurem d'aguantar la incompetència de polítics com ella?

Catalunya ha premiat al PSOE, i el PSOE com sempre, ens abufeteja la cara. La por a la dreta ens portarà un Zapatero prepotent i sense escrúpuls, que Déu ens agafi confessats. Catalans, no sé què és pitjor.

Però tranquils, que tenim la Chacón a Defensa i un nou ministeri d'Igualtat, encara que per primer cop tenim més ministres dones que ministres homes. Què moderns que som! També tenim l'alcalde d'Hospitalet a Treball i Immigració, li ha costat però en Celestino ha arribat al ministeri. Es veu que això de ser alcalde socialista de Cornellà o d'Hospitalet, es paga molt bé, dins del partit (PSOE).

La legislatura està servida. Si heu pagat per l'espectacle, ja us aviso que en quedareu ben decebuts. No cal que feu apostes, "alea iacta est".

La dona sense futur

2008-04-02T20:04:00.006+01:00

És una dona jove, però se sent una vella. Té més de cinquanta anys i en porta uns trenta casada. He aconseguit que es tenyeixi els cabells blancs des d'en fa quatre. Pesa vint quilos menys que quan en tenia vint. Només ha tingut un fill, i ara se'n penedeix cada dia. Quan va ser mare, va deixar de treballar, i no ha treballat mai més fora de casa seva. Ha deixat escapar masses coses, les oportunitats li han passat de llarg i ja no sap a quina estació baixar, és com si el seu tren sempre fés el mateix recorregut, de Fondo a Bellvitge i de Bellvitge a Fondo, cada dia, sempre igual. No té il·lusions. No té futur. I el pitjor de tot, s'hi ha conformat. El seu marit va patir un accident fa vuit anys, i des de llavors, és com viure amb un nen petit. Casa seva és el seu món. La televisió la seva finestra. Gairebé la única que té. Passa gairebé totes les hores fora de casa a la consulta del metge. Bé per ella o bé pel seu marit. I torna a casa. Agafa la línia vermella, i no té curiositat per descobrir que hi ha a altres parades, a la de Can Serra, o Santa Eulàlia o per què no, a la de Glòries. L'altra punta de la ciutat, per ella, és més lluny que Nova Delhi. I pensa que no hi pot trobar res interessant. Abans de l'accident, no tenia veu ni vot. Li van dir quan havia de deixar de treballar, quants fills havia de tenir, quin color de cabell li esqueia i quants centímetres havia de tenir la faldilla que portava. Ara tampoc no té ni veu ni vot, encara es deixa portar. La llàstima és un sentiment horrible, i penso que ella el deu sentir cada dia. Viure amb la llàstima als ulls és pitjor que no viure. Ella no viu, sobreviu.I no sap que ha deixat escapar una vida, la única que tindrà mai. I el cor se m'encongeix cada cop que la miro als ulls.

A Eivissa no entenen el català?

2008-03-26T12:12:00.005+01:00

Estem buscant apartament a Eivissa per aquest estiu. Hem enviat una pluja de mails per veure si encara hi queden apartaments buits. Aquesta és un dels mails que vaig enviar i la resposta que vaig rebre. Tot real, no m'he inventat ni una coma, encara que m'estalvio el meu nom i el de la persona en qüestió.

Mail 1

Nombre: XX
E-mail de contacto: XX
Teléfono de contacto: XXX XXX XXX
Día de llegada: 3/8/2008
Día de salida: 10/8/2008
Número de personas: 6

Mensaje: Serem 4 adults i 2 bebès. Hi ha lloc en aquestes dates? poden ser flexibles. Quines són les condicions de pagament? Gràcies.

Mail 2

Disculpa XX, pero no entiendo el mensaje.
Por favor, ¿podrías escribirme en español?
Muchas gracias
Saludos
XX

Mail 3

Dear XX,

I am quite surprised that, working in the tourism sector, you are not able to understand one of the official languages in the Balearic Islands. I'm sure that you will pefrectly understand this message in English. I was just asking for the usual subjects in your job: number of nights, adults, kids and so, but now I'm not interested in your apartment anymore.

Thank you.

XX

Mail 4.

Perdona XX,

NO TRABAJO EN EL SECTOR TURISTICO ni he trabajado nunca en él, sino en una empresa ESPAÑOLA multinacional que no tiene nada que ver con el sector turístico.
Hablo perfectamente español, inglés y francés, idiomas que además utilizo en mi trabajo. Pero no tengo ni idea de catalán, ibicenco, valenciano, gallego, eusquera etc...ni interés en aprenderlos. Si bien respeto a quien los habla y me parece muy bien que los hablen como culturilla general.

Como podrás ver, si es que lo entiendes, la página web está en español de ESPAÑA, pero tal vez eres tan poco culta que no sabes hablar un idioma que hablan 500 millones de personas ( creo que el Ibicenco lo hablan 100.000 personas?)

Los apartamentos sobre los que gestiono el alquiler son de amigos que no pueden ocuparse de ellos y yo lo hago por hacerles un favor.
Son apartamentos que los mismos dueños utilizan cuando no los tienen alquilados.

A mi tampoco me interesa una inquilina que no sabe hablar español y reniega de sus orígenes.
Una pena.

Regards
XX

Val la pena contestar?

Estadístiques i dades

2008-03-14T10:50:00.002+01:00

Fa catorze dies que no escric al bloc.

He anat a votar i m'he sentit més perdedora que mai.

He visitat onze pisos, dels quals només me n'ha agradat un.(i el trobo car).

He visitat quatre guarderies, de les quals m'ha agradat la més cara i la que té els horaris més restringits.

Han vingut a visitar el meu pis sis persones, des que vaig posar l'anunci a internet el diumenge.

M'he aprimat quatre quilos.

El meu fill s'ha engreixat quatre-cents cinquanta grams.

Hem anat al cinema un cop! (el primer des de l'esdeveniment!)

He anat a una calçotada, amb salsa de la meva mare. (ummmmmmmmmm!!!)

He caminat uns quants kilòmetres per culpa dels putos conductors d'autobús. (de bon rotllo, que els donin el què demanen , ja!!!)

He acabat dues peces de ceràmica que tenia començades.

Encara no he anat ni una sola vegada a la perruqueria.

He anat a Reus un cop.

M'he baixat deu pel·lícules.

M'he fumat set cigarrets.(merda!)

He anat a la piscina dos cops.

M'he quedat enganxada de l'esquena un cop.

He agafat el bicing dos cops.

T'he fallat més d'un cop. Espero millorar aquesta estadística aviat.

Instruccions d'ús

2008-03-01T10:51:00.003+01:00

1.Enganxa bé i ràpid: papers, cartró, fotos, etc...
Destapi i giri una mica la base. Tapi'l després de fer-lo servir.
Per a nens majors de 3 anys. Apte per ús infantil i/o domèstic.

2.Agitar abans d'usar. Apretar la punta sobre el paper. Presionar sobre el cos. Tapar després de cada ús.Mantenir lluny dels nens. No ingerir o inhalar. Conté disolvents alifàtics.

3.Utilitzar el programa de prendes delicades. Omplir la rentadora un terç de la seva capacitat.No centrifugar. Escórrer sense retorçar la roba, enrotllant les prendres en una tovallola.Secar a l'ombra en superfície plana.

4.Servir a temperatura ambient. Per a gat adult servir aproximadament una llauna per dia, preferentment en dues menjades.

5.No usar en banyeres esmaltades, teteres amb plàstic a l'interior, marbre, travertí i pedres naturals i calcàrees, superfícies danyades o calentes, aparells elèctrics, plats. En cas de dubte, provar en àrees discretes.

6.Fumar pot reduir el fluxe sanguini i provoca impotència.
Deixar de fumar redueix el risc de malalties mortals de cor i pulmó.

7.Dissenyat amb una lleugera fragància, suau i envolvent que combina elements cítrics amb la pinya, bergamota i llimona. Ràpidament queda impregnat de jasmí, muguet i rosa, tot això amb un toc de musk blanc. Eviti posar-lo a temperatures superiors a 50 graus. No pulveritzar sobre pell danyada o irritada.

Les instruccions d'ús de cada partit polític són difícils d'interpretar. I no saps mai com et sortirà el producte finalment, ni si anirà bé amb el producte que ja tens a casa. La prova n'és el debat d'ahir a TV3.

El meu veí és un fill de puta (II)

2008-02-25T11:59:00.004+01:00

La història del veí fill-de-puta ha tingut un desenllaç aquest cap de setmana. Us en proposo dues versions, a veure si n'endevineu quina és la de debò.

a.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. També hi havia el cotxet de la veïna. Quan a la tarda vam baixar, no hi havia cap dels dos cotxets. Vam preguntar als veïns si ells tenien el seu a casa i ens van contestar que sí. Així que vam pensar que el nostre ens l'havien robat, perquè ha passat força cops al barri. Vam trucar al veí fill-de-puta per preguntar-li si en sabia alguna cosa. No només en sabia alguna cosa, sinó que tenia el cotxet dins de casa seva, segons ell perquè volia parlar amb nosaltres. Jo tinc certa paciència, però no tots contem fins a vint en certes situacions. Així que la planta va acabar en un contenidor, i les paraules malsonants encara retronen per les parets de l'escala. Però la planta va tornar al seu lloc i l'altra mare i jo vam trucar la porta per parlar amb el veí fill-de-puta. Després d'aguantar a raig les mentides més grosses que he sentit mai, i amb un somriure als llavis, vam arribar a un acord de com exactament s'ha de deixar col.locats els cotxets, per tal que no ocasioni cap molèstia al veí fill-de-puta, que segons ell aquella tarda hauria anat a denunciar-nos a comisaria, perquè per culpa dels cotxets va caure a l'encendre el llum de l'escala.Ens diu que se n'ha desdit perquè li hem picat a la porta i hem parlat amb ell. Em sembla que hi ha molta gent que l'única cosa que necessita al món és que li facin una mica de cas. Ara ell no ha tornat a enganxar amb cola la planta, i sembla que ha entès la situació. Que hi ha gent que no hi és tota, ho tinc clar, ara, sembla mentida que visquin a la mateixa comunitat que tu. A veure quan dura aquesta calma.

b.- El dissabte al matí vam sortir a donar un volt. Com que a la tarda havíem de tornar a sortir, vam deixar el cotxet al replà, com sempre. Quan a la trada vam baixar, no hi havia ni la planta ni el cotxet. Era tot molt estrany i pintava malament. Vam trucar al veí-fill-de-puta i li vam preguntar si sabia alguna cosa de la desaparició de la planta i del cotxet. En xandall, ens va dir que no en sabia res, que no havia sentit soroll i que segur que algun altre veí havia robat la planta i el cotxet. Com que no podem provar res, ara no sabem què ha passat, encara que creiem que ens l'ha fet desaparèixer. Perquè no fós tan evident, sembla que també ha fet desaparèixer la planta i al mateix temps, es fa l'ofès igual que nosaltres. Com que no ens podem creure el què ha passat, encara no hem encarregat el segon cotxet. Ara no tenim cotxet i segurament haurem d'esperar una setmana i mitja abans no en tinguem un altre, que evidentment, hauré de pujar i baixar per l'escala quan sigui sola. Les coses que no entenc no les processo. Estic en procés de reset. Però encara no sé quan trigaré a reiniciar-me.

Cinc elements

2008-02-21T15:01:00.011+01:00

Fotografia per:Chema Madoz.

La fusta creix cap amunt i s'expandeix cap a l'exterior.

El foc flameja i puja cap amunt.

La terra és la llavor i la recol·lecció.

El metall fa possible el canvi i la reforma.

L'aigua ho humiteja tot i es filtra cap avall.

La fusta controla la Terra. La Terra controla l'Aigua. L'aigua controla el Foc. El Foc controla el Metall. El Metall controla la Fusta.

La Fusta és tallada pel Metall. El Foc és apagat per l'Aigua. La Terra és fertilitzada por la Fusta. El Metall és fós pel Foc. L'Aigua és retinguda per la Terra.

De vegades em sento Foc amb un mar al meu voltant.
Foc a punt de ser apagat.

Però mai surto sense una bona capsa de mistos, per si cas.

El meu veí és un fill de puta

2008-02-16T20:30:00.004+01:00

Ha estat un dissabte mogudet, que ha acabat en unes urgències per uns plors inconsolables del nen, més febre, més mocs. Tot això sumat fa un refredat com una casa de pagès, que se solucionarà, ha dit la doctora, amb unes gotes miraculoses d'Apiretal. Com a pares amb la "L" ens han dit que hem fet bé d'anar a urgències perquè el nen és encara molt petit, i realment estava una mica tocadet. Oli en un llum. Quan hem arribat a casa ha dormit una mica, i ha tornat a somriure en despertar-se, i això ja val tot l'or del món.

El dia però, hauria sigut més rodonet, si el meu veí no fós un fill de puta. No tenim ascensor, i vivim en un tercer pis "de mentida", perquè la finca té principal i entresòl. Així que en realitat vivim en un cinquè pis. Per no haver de fer tants viatges quan sóc sola, deixo el cotxet al replà de l'entresòl i el recollim al final de dia. Així pujo el nen lligat amb un mocador, perquè no em caigui.

Hi ha un altre nen a la finca, així que de vegades hi ha dos cotxets al replà. Tots dos es pleguen i no ocupen gaire espai. El problema és que el replà en qüestió és quadrat i hi cabrien la mar de bé, si no fos perquè el veí, que es pensa que el replà és seu i no de la comunitat, hi ha plantificat una planta de més de metre i mig d'alt, de plàstic. La finalitat suposo que és que ho tinguem una mica més complicat a l'hora d'aparcar els cotxets o senzillament, que no els hi deixem. Ell no ens ho diu directament, però s'encarrega d'escampar als altres veïns que li molesten molt i molt els cotxets al replà. Però sembla que no en té prou en ocupar-nos l'espai amb una horrible planta de plàstic, que no agrada a cap veí, sinó que ara ha decidit encolar-la al centre exacte del quadrat del replà, de manera que és impossible que la planta i els cotxets comparteixin l'espai com bons germans.

Per sort, amb un puntada de peu la cola ha cedit, encara que ha deixat una bona rodella al paviment i hem pogut aparcar-hi el cotxet aquest matí. A la tarda, la planta tornava a estar encolada a terra. Espero que el veí fill de puta no hagi decidit comprar cola d'aquella que ho enganxa tios cap per avall del sostre i no cauen, perquè m'hi deixaré el peu demà al matí, i no m'agradaria tornar-me'l a trencar.

Hem decidit no dir-li res i encetar una guerra psicològica. Si la cola o nosaltres. Si la planta o els cotxets. Havíem pensat d'acompanyar amablement la planta al contenidor, però ens fa por que el veí fill de puta ens hi llenci també els cotxets.

No entenc com algú pot ser tan mesquí, i tenir tan mala llet. I vosaltres? Aquest Rasputí no es sortirà amb la seva.

14-F: sindicats contra Tete

2008-02-14T09:13:00.006+01:00

Els sindicats patinen, i patinen molt en aquesta vaga. I l'Administració ja fa dècades que ho fa. Partint d'aquesta base, crec que puc afirmar que si treballés, avui no hauria fet vaga. I dic crec, perquè parlo des de una certa desconnexió i la llunyania del meu claustre actual. M'he llegit de dalt a abaix les famoses bases d'en Tete. Em sembla que els nostres consellers no l'acaben d'encertar, i precisament el Germà no em cau especialment simpàtic, però almenys s'han presentat unes bases sobre les quals poder treballar per poder canviar alguna cosa dins del departament d'Educació.

La nostra feina s'ha d'anar adaptant a la nostra nova societat, una societat que evoluciona i que t'obliga moltes vegades a trencar-te el cap per poder donar les classes en condicions. Els professors ens sentim sols, i estem tan enfadats amb l'administració per tantes qüestions anteriors a aquestes bases, que ara s'ha preparat a córre-cuita una vaga preventiva, per evitar potser, que ens tornin a pendre el pèl. Sovint no trobem solucions en l'administració, i estem acostumats a espavilar-nos sols. I aquest és el problema. Aquesta és l'autèntica arrel del problema.

Fa un mes que m'he donat de baixa d'un sindicat dels què convoca la vaga. Quan vaig aprovar les oposicions m'hi vaig afiliar perquè em van fer un curs que em va ajudar a preparar el temari. I em va semblar que era convenient mantenir la quota. Però m'han fallat sempre que els he necessitat. Moltes vegades m'equivoco del tot, i aquesta n'ha estat una, encara que de tots els errors s'aprèn alguna cosa. Tampoc no van secundar la manifestació per les infrastructures, cosa que no vaig entendre perquè és un problema que afecta a milers i milers de treballadors en aquest país. No m'hi sento representada. No m'agrada el seu llenguatge amenaçador, quan avui a la ràdio sento com parlen als pares dient-los que no val la pena portar els nens a l'escola, perquè no estan garantits els serveis mínims.

Segons aquest sindicat la vaga es convoca pels següents punts:

1.- El desenvolupament de la LOE a Catalunya sembla es concretarà, segons aquestes Bases per la LEC, en un marc legislatiu no consensuat pel conjunt de la comunitat educativa : mares/pares, sindicats de mestres i professors, associacions professionals, institucions. Fet que no té precedents en els governs d´esquerra dels últim anys.
Considerem que una Llei d´Educació perquè tingui alguna possibilitat de ser aplicada ha d´estar negociada i ha de recollir tot el consens possible d´entre les parts afectades.

2.- Que sota el paraigües d´ uns estudis i informes la validesa dels quals és molt relativa es proposen un seguit de mesures que portaran cap a la privatització de l' Escola Pública, de la seva gestió, de la seva oferta educativa, amb el greu perill de que poden prevaldre els criteris del mercat per sobre dels criteris de servei equitatiu i social.
Demanem que es treballi cap a la millora d´una Escola Pública de qualitat, capaç d´assolir els reptes de formació integral, socialització necessaris en aquest segle per tal que l´educació sigui la forma més justa de prosperitat de la classe treballadora.

3.- Que aquestes Bases de la LEC obren encara més les possibilitats de que es produeixin arbitrarietats i pèrdua de condicions laborals dels treballadors de les escoles públiques, i al mateix temps que no fa cap esment a la homologació dels treballadors de les escoles privades concertades, externalitzades i altres sectors educatius. Demanem una única carrera professional dels treballadors pagats amb fons públics, i que aquest fons es dediquin realment a la finalitat social que els hi pertoquen i no a fer de l´educació un negoci finançat per les arques públiques.

4.- Demanen, en definitiva, una Llei Catalana d´ Educació pròpia d´un govern d´esquerres: participativa, consensuada, progressista, social, integradora.

5.- És per tot això que aquest Comitè Comarcal recolza la convocatòria de Vaga General a l'Ensenyament del dia 14 de febrer de 2008.

Sóc partidària del diàleg. Sóc partidària de fer valorar la feina que fem a les aules d'aquest país. No vull la privatització de l'escola, cosa que per cert, no he llegit en cap de les trenta-tres pàgines de la proposta de llei. Jo treballo per tot tipus d'alumnes, els de d'aquí i els de fora, els de classe treballadora i els que no ho són tant. Estic d'acord amb el reciclatge de professors i mestres d'aquest país. No veig bé que per exemple hi hagi catedràtics de setanta anys donant classes a alumnes de quinze anys en algunes aules d'aquest país. M'estimo la meva feina i penso que hauríem de fer les coses bé. Ells i nosaltres. Tots.

Espirals bullits

2008-02-12T16:43:00.000+01:00

Un quilo d'espirals bullits dins dos "tuppers" enormes. Cinc pollastres a l'ast. Dos pastissos (un de nata i un de xocolata). Patates de xurrero. "Berberechus" amb Philadelphia (sens dubte, la sensació del dinar). Daus de formatge. Olives amb anxova. Torradetes amb sobrassada. Torradetes amb paté. Tres bols d'amanida. Maionesa. Oli denominació Siurana. Vinagre de mòdena. Un saler amb arròs a dins perquè no s'enganxi. Dos cubells plens de gel. Cava. Vi negre. Vi blanc. Aigua. Gasosa. Plats de plàstic. Gots de plàstic. Coberts de plàstic. Canyetes. Tovallons de paper. Estovalles blaves de paper. Quinze cadires plegables de fusta. Dues taules amb cavallet. Un local de barri deixat de franc. Un equip de música. Un mp3 ple de bones cançons. Guirlandes de colors. Globus de colors. Màscares que fan por. Maquillatge que converteix nenes en princeses i nens en herois. Llàpisos de colors. Llibretes en blanc. Càmara de vídeo. Cinc càmares de fotos. Records de catorze anys enrere. Set amigues de la universitat que feia almenys vuit anys que no coincidien totes set, en un mateix espai físic. Cinc companys de les amigues, alguns dels quals no es coneixien. Sis nens i nenes menors de cinc anys. Una il·lusió pel retrobament. Un dia inoblidable, nenes.

Una mica d'això i una mica d'allò

2008-02-07T09:34:00.000+01:00

Fa molt temps que no vaig al cinema. Però sóc de vídeo-club, i ara més que mai. Sí, ja ho sé, no és el mateix, però no hi ha més alternativa, ara com ara. La última pel·lícula que vaig veure al cinema va ser "Bajo las estrellas", que em va només mig agradar, encara que el que més em va agradar de tot, va ser l'Alberto San Juan, que m'encanta de totes les maneres i des de tots els punts de vista imaginables. I me n'alegro que guanyés un Goya, perquè se'l mereix, per bon actor i a més, per tio-tio. I més igual que la gent se'l carregui perquè es va cagar en els bisbes recollint el premi.

Parlant de Goyas, vaig veure la gala per la televisió el diumenge passat.Vaig al·lucinar amb l'Alfredo Landa i les seves dificultats per articular una frase amb sentit en tot el seu discurs, que després hem sabut que va durar més de deu minuts. Vaig pensar, aquest senyor té Alzheimer o li'n passa alguna de grossa, què estrany. Ara diuen que es va atiborrar a tranquilitzants. No havia vist cap de les quatre pel·lícules més nominades, és a dir, "El Orfanato", "Trece rosas", "La soledad" y "Siete mesas de billar francés". Així que com que trigaran una mica a arribar al vídeo-club, vaig decidir posar a treballar la mula uns dies. Ara que ja han baixat, tres són pel·lícules pornogràfiques. No em negareu, que aquestes coses fan ràbia i que la gent que ho fa, ho fa precisament per fer ràbia. Ara tinc tres pel·lícules porno, i "La soledad", hauré de decidir per quina començo.

Estar de baixa, és una situació rara, sobretot si no estàs malalta. Mai abans havia estat tan de temps sense treballar, i encara que des de fora sembla que has de tenir tot el temps del món, la veritat és que hi ha dies que et falten hores per fer allò que tens ganes de fer. Però una cosa que sí que pots fer és recuperar música que fa temps que no escoltes, treure la pols d'aquells cd's que tens abandonats a l'estanteria del moble de cd's des de fa una pila de mesos, o anys. De tant en tant, faig arqueologia, i redescobreixo els meus propis gustos musicals. I també en descobreixo de nous, baixant-me música que no havia escoltat mai. Sóc molt pirata, ara que ho miro fredament. Bé, és igual, més val ser pirata que lladre, no? o és el mateix? Aquí van unes quantes cançons i àlbums que no tenen ja ni gota de pols.

I per si teniu temps, us recomano un bloc que ha encetat una iniciativa que em sembla força recomenable. És un concurs literari sobre "La plaça del diamant" i necessiteu temps per poder-hi participar; però és entretingut i podeu guanyar bona literatura de l'autora. També per mi ha estat una bonica manera de conèixer blocs que no coneixia. Val la pena, animeu-vos-hi!

Plomes i carnaval

2008-01-31T11:31:00.001+01:00

Són les 8.30h. Ja estàs llevada, tassa de cafè amb llet entre els dits i biberó dins el calenta-biberons. Canvies els bolquers, i et trobes el primer regalet del dia. És igual, avui estàs en forma, i mirant pel vidre, t'adones de seguida que farà sol, un sol d'aquells que entra pel finestral i la gata no desaprofita mai. Dormir sobre un raig de sol, és el millor del món, per la gata i per tothom, i ella ho sap.

Mires al teu voltant, el menjador està una mica desendreçat, i al terra hi ha una mica de borrissol, tot i que vas escombrar ahir (entra dins dels fenòmens paranormals que descubreixes a l'independitzar-te). Ho endreces tot i escombres de nou (encara que et toca els nassos).

Treus el fil, l'agulla, la tela marró, les cintes, les plomes i el tapa-punts, que fa uns dies vas descobrir que existien a la Merceria Santa Anna del Portal de l'Àngel. La màquina de cosir que vas comprar al Lidl fa un any, s'ha espatllat i la reparació costa més cara que una de nova. Te'n compraràs una de nova el mes vinent. Ara però, toca cosir a mà.

No hi havia estat mai en aquesta merceria, tot i que hi havia pasat centenars de cops pel davant. Vaig entrar-hi a comprar dues plomes per la disfressa que li he fet al nen. D'indi, dels dels westerns, perquè sempre m'han caigut simpàtics. La dependenta m'ensenya el mostrari de plomes: petites, grosses, d'estruç, blaves, grogues, però sobretot vermelles. De tots preus: de 0.70 fins a 60 eurus, sí, sí, 60! "Posi'm aquesta i aquesta, de 0.70". La dependenta em dóna una paper rosa, on hi posa amb lletra clara: "4 plumas. 2.80". Ara vull feltre marró. Em fan pujar unes escales. A dalt de tot, hi trobo el paradís del feltre. Gruixut, prim i de tots colors. N'agafo un parell de retallons marró fosc, total la disfressa fa uns cinquanta-cinc centímetres, i no crec que en necessiti més. Em donen un altre paper, aquest cop de color groc. Hi posa: "2 fieltro pequeño, 1.60". La noia m'ha dit que el serrell fet amb feltre em quedarà de conya amb un tapa-punts. Però que els tapa-punts els venen al mostrador d'abaix, just el del davant d'on venen les plomes. Hi vaig. Demano tapa-punts per una disfressa d'indi. La noia obre el llibre del mostruari, per la I d'indi. Ara ho entenc, són cintes d'aquelles típiques de les disfresses d'indi. I en damano un metre. Me'l posa i em fa un altre paper rosa. Hi posa: "tapapuntos. 1.80". Tinc tres papers, i res del què he comprat. La caixera, amb les ulleres a mig nas, va sumant els números dels paperets rosa i groc. "Són sis amb vint eurus, si us plau". Els hi pago. Però no tinc a les mans res del què comprat. Del cel baixa un rivellet agafat a una corda, amb el meu feltre marrró a dins. L'embolica. Faig uns ulls com a plats. Sembla que estigui en una màquina del temps. Les plomes i el tapa-punts els he recollir en els taullels on els he escollit, segons em diu. Després de gaiebé quaranta minuts, surto per la porta. Em pensava que ho enllestiria en cinc minuts. Hi tornaré, el rivellet i la corda m'han robat el cor.

Retalles la túnica en forma de T, i hi fas un forat al mig. Tot això prenent com a moldel un pijama talla sis mesos que el nen, va estrenar fa dos dies, encara que demà en farà només quatre. Comptes dos centímetres de més per si se li acudís créixer dos centímetres en unes hores. I poses fil a l'agulla, de forma literal.

La disfressa està acabada. Avui és dijous gras i arriba en Carnestoltes! M'encanta el Carnaval! I per primer cop he cosit una disfressa per algú. Ell s'ho mereix tot

Bilingüisme integrador

2008-01-21T10:09:00.000+01:00

Estimat Sr. Barbut;

Ara resulta que hauré d'explicar història en castellà si guanya vostè, Sr. Barbut, les eleccions generals. Sàpiga, Sr. Barbut, ignorant i prepotent, que a les escoles i instituts de Catalunya ja hi ha un bilingüisme integrador, i de vegades, no integrador, perquè prima el castellà. Hi ha professors que fan les classes en castellà, i no només les de castellà, sinó les de tecnologia, les de naturals o les d'educació física. Jo no faré les classes en castellà, i si per això em mereixo presó, doncs li ben prometo que hi aniré. Nosaltres, tenim un estatut, que per cert, jo no vaig votar, i si vol que el castellà sigui la llengua vehicular dels nostres alumnes, haurà de canviar primer l'estatut. Haurà de lluitar amb nosaltres, haurà de menjar-se les seves paraules.

Si ZP va prometre que aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i es va demostrar que és un mentider; vostè, Sr. Barbut fa populisme estil Vidal Quadras perquè vol guanyar vots a Catalunya, i no precisament dels ciutadans que més s'han integrat al país. Per tant, d'aquells que mai han volgut saber-ne res de bilingüisme integrador, ni tan sols, de bilingüisme. Només faltaria que el meu fill aprengués història, filosofia, física, química o el que sigui en castellà.

Vostè ha dit que el PP proposa que a les comunitats autònomes amb llengües cooficials, quedin garantits els drets preferents de pares i alumnes perquè a tots els cursos i en totes les etapes educatives la llengua castellana s'ofereixi com llengua vehicular, juntament amb la cooficial. Perquè això sigui possible, vol dir que en un mateix institut o escola hi haurà el doble de professors, no? Perquè és clar, si jo sóc la professora d'història que dóna l'assignatura en català, hi haurà d'haver un altre professor o professora que doni el mateix curs però en castellà, no? Seria això? Ja pot anar convocant oposicions a dojo, i ja pot anar començant. És absolutament absurd. Surrealista. Això només pot passar a Espanya, i cap més país d'Europa.

Vostè, Sr. Barbut ha acabat el seu discurs dient "No vull adoctrinar ningú, vull llibertat". I el més divertit de tot és que l'han aplaudit. Esperanza Aguirre i Gallardón entre el públic, també l'han aplaudit. Potser seria millor que vostè no parli de llibertat. Ni de bilingüisme. Ni d'adoctrinar. Sembla mentida que sigui gallec, Sr. Barbut.

Una professora

Parelles que fan por

2008-01-11T11:49:00.000+01:00

Que no s'espanti ningú, no pretenc reconvertir el meu bloc en una mena de "Salsa rosa" a la catalana, però un mica de tomàquet, de vegades, va bé per descongestionar-nos d'altres esdeveniments greus del nostre entorn o d'altres, de polítics i que disten anys llum de millorar. I que per què negar-ho, posen de molt mala llet. Vegeu sinó, com la truja encara se'n riu de tots nosaltres.

Canviant de tema. No em negareu que hi ha parelles que de vegades, fan por, o que si més no, no enganxen ni amb cola. No us ho han dit mai, allò de... " No m'hagués imaginat mai el fulanet i la fulaneta junts."? O també... "On s'és vist, una noia tan jove/maca i un home tan gran/o tan lleig. On anirem a parar!" o l'inrevés. Aquí, aquí és on vull anar a parar. Tinc els dos discos de la Carla Bruni. I m'encanten, o he de dir m'encantaven? No, és que encara m'agraden, però quan me'ls poso, se m'apareix la cara d'Ell, tan lleig com és, tan cregut, tan milhomes, tan salvador de la pàtria (francesa, naturalment). I aquesta noia que té un cos d'espant i sinó, jutgeu vosaltres mateixos i mateixes...

Vale, comentari masclista, però ella és així, en COS...

I ÀNIMA:

I ells dos, juntets, són la imatge de moda. I és una imatge, que em xoca.

Però és clar, sempre s'ha parlat de l'eròtica del poder. Ser la dona del president de la República no té res a veure a tocar uns acords amb una guitarreta i fer ploure elogis de la crítica musical europea. Hi haurà més discs? O es dedicarà a ser la dona de fulano, a partir d'ara? Espero que n'hi hagi més, encara que no sé si me'ls compraré. En tot cas, no suporto les dones de fulano, i mira que les llistes són llargues i extenses. Aquestes dones em fan molta ràbia, i no les entenc. Expliqueu-me d'una manera racional, com són possibles aquestes combinacions... i no s'hi val a dir que l'amor és cec, que ja està molt suat. I intenteu no vomitar.

Tita Cervera i el baró Thyssen, el mal gust, els diners i l'art units en una extranya combinació. Ara ella és la vídua, i té tots els calers a la butxaca. Com a mínim, a Madrid hi ha deixat un bon museu.

Núria González i Tapias, amb fill inclòs. Ecsss!

Gema Ruiz i Álvarez Cascos, que van durar menys que un telediari.

Melania Krupp i Donald Trump, l'home que porta un gat mort al cap. Tants diners com té, i no coneix els implants de cabell? Ara que amb una dona així, (esteu flipant, oi?), es deu sentir l'home més "afortunat" del món, encara que no tingui ni un pèl de tonto.

Marina Castaño i Cela, Marquesos d'Iria Flavia, ja t'hi cagues!.

María Kodama i Borges, la japonesa estil Yoko Ono que ho acapara tot.

Letizia Ortizdéjameacabar i el príncep blau. Una "mujer de su tiempo" (frase que m'encanta i em fa petar de riure), periodista i alliberada, que abandona la seva professió per dedicar-se en cos i ànima a la corona, al seu marit i a les seves filles. Molt modern tot plegat, sí senyor.

Flavio Briatore i Naomi Campbell. La bella i la bèstia, no?

Anne Nicole Smith i Howard Marshall, al cel siguin tots dos. Ell per raons òbvies.

Encara que no us penseu, també hi ha homes de fulana, i per mostra...

Gina Lollobridgida i el català Javier Rigau, amb anunci de boda inclòs.

Liz Taylor i Lawrence Lee Fortensky, camioner i "txolles de professió".

Reinaldo Waveqche, de 24 i Adelfa Volpes de 82, multimillonària argentina, tot i que ell nega haver-ho sabut després d'haver-la enterrat.

Em crec aquests casos, diga'm ingènua, si tu vols.

Jacqueline i Pablo Ruiz Picasso, perquè tot i que ell era un misògin i un prepotent amb les dones, aquesta sembla que se la va estimar.

Marta Montáñez i Pau Casals, perquè el mestre i l'alumna de vegades s'enamoren.

Sir Elton John i David Furnish, perquè se'ls veu feliços i contents i orgullosos. Encara que Sir Elton tingui molt mal humor i ja no sigui el què era.

I diuen que l'amor és cec. I una merda.

Floriran les roses

2008-01-07T22:24:00.001+01:00

(...)

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.

(...)

Del LLibre d'Absències. Miquel Martí i Pol.

Per la Montse.
La teva força ha estat una lliçó de vida. Gràcies.

Equivocar-se

2007-12-29T10:58:00.000+01:00

Hi ha persones que s'equivoquen i hi ha persones que no s'equivoquen mai.
Hi ha persones que fan autocrítica, i hi ha persones que no en fan mai.
Hi ha persones que accepten unes disculpes,i hi ha persones que fan veure que accepten unes disculpes, però en realitat, no s'ho saben acabar.
Hi ha persones a qui els costa perdonar.

Jo sóc de les que m'equivoco, i moltes vegades. No en sé gaire de mossegar-me la llengua, és un dels mil defectes que dec tenir. Últimament però, he après a comptar fins a deu, però només fins a deu. He d'aprendre a comptar fins a cinquanta, i no inmutar-me. Tinc tota una vida per aprendre'n. Després del deu, ve l'onze, i el dotze, i el tretze, i el catorze, i el quinze (quinzeeeee, quinzeeeee, quinzeeee...com la cançó), setze, disset, divuit, dinou, vint, vint-i-u, vint-i-dos, vint-i-tres, vint-i-quatre, vint-i-cinc i així fins a l'infinit. Hauré de tornar a l'escola.

Procuro fer autocrítica i em costa demanar perdó; però sempre, sempre, sempre ho acabo fent. Però sembla que llavors ja és massa tard. Diuen que rectificar és de savis. Però potser és millor no haver de rectificar. Però també diuen que ningú no és perfecte. I també diuen que qui té boca, s'equivoca. Jo tinc boca, ulls, mans i peus, i m'equivoco; però no m'autoflagelo, perquè no em mola, sinó ho faria.

M'agradaria que em perdonessin, i tenir la festa en pau. El Nadal ja les té aquestes coses. És contradictori, com la vida. La vida és passar pàgina, sinó sempre llegiríem la mateixa pàgina i ens avorriríem molt. I la vida, segons com, ja ho és prou d'avorrida.

Si els convidats arriben abans d'hora i t'agafen en calces, t'aguantes. I si et fot, comptes fins a cinquanta, perquè no sempre pots dir que una cosa et fot. I a més, no n'hi ha per tant. En fas un gra massa i perds el senderi. Sempre et passa. És com quan passa una locomotora i no hi ha Déu que la pugui parar. Però després et sap greu, i llavors, no, ja no. No pots rectificar. Prohibit equivocar-se. Prohibit cagar-la. Prohibit tornar enrere. I jo dic, i si prohibim prohibir no viuríem més feliços?

El Nadal és bonic i la neu cau darrera el vidre. Les llumetes de l'arbre s'encenen i s'apaguen i tu encara que no m'has perdonat.

Junts un altres Nadal!

2007-12-23T18:02:00.000+01:00

Estimats blocaires:

Us desitjo un molt bon Nadal. Que poguem compartir més Nadals, més anys, més posts, més de tot i força. Això sí, junts.

La reusenca i el petit reusenc

Meme nadalenc

2007-12-20T12:04:00.000+01:00

L'amic Puig d'en Cama m'ha passat un meme blocaire nadalenc, així que aquí el teniu. Ja ho sé, els memes no són el meu fort, però la meva inspiració prenadalenca està en plena crisi creadora, així que de moment, us hi haureu de conformar!!!

1.Quan temps portes com a blocaire?

El meu primer post el vaig escriure el 13 de novembre de 2005. Així que porto més de dos anys amb el bloc, tot i que vaig començar a blocat i ara sóc al blogger.

2. Com vas saber l'existència dels blogs?
Per la meva parella.

3.Digues 5 blogs que segueixes diàriament.
Últimament no puc seguir els blocs diàriament, encara que m'agradaria.

4. Ets lector anònim d'algun bloc?
Sí, d'alguns, però deixaria de ser-ne lectora anònima si els dic.

5. Alguns autors que et generin especial simpatia.

Tots els que tinc linkats, i altres que no tinc linkats i que linkaré!

* A cops amb la vida
* Airum
* Anna Tarambana
* Art neutre
* Blocs de REUS
* Bluf
* Carn de banqueta
* Centpeus
* Cròniques d'una recent nascuda
* Ddriver
* Des de Sant Pol
* Diari mef, mef a diari
* DooMMasteR
* El substitut
* Farlopa catalana
* Fragments nocturns
* Fugint de Barcelona
* L'Avi
* L'encant de les coses petites
* L'Herald de l'Eixample
* La Barra d'en Temple
* La cambra fosca
* La cullerada
* La ferida fràgil del plaer
* La iaia té caspa
* Malerudeveuret
* Menxu bloc
* MiNiMaL
* Mosaic de paraules al vent (des d'Irlanda)
* My views
* Nilex
* No one can live for me
* Orfeu
* Percepcions
* Petjades que no s'esborren
* Prop de 40
* Puig d'en Cama
* So de pau
* Tarragona 2016
* Terra d'escudella
* Té la mà Maria
* Vides perres
* Vilapou
* Volar de nit és perillós
* Àlbum de retalls

6. Amb quins 5 blocaires aniries de marxa?

Només en puc triar cinc ??

Amb en Substitut, amb l'Àirum, amb l'Antoni de Sant Pol, amb l'home sobrer, amb la Cristina de So de Pau, amb el Perdedor,l'Orfeu, la Petjada, en Vilapou, amb en Zinc, amb la Tarambana, amb en jroca, amb en Puig d'en Cama, amb la Bluf, amb el mestre Vilapou, amb la musa, i me'n deixo mil!!!!.

7. Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?

Perdó, em podria repetir la pregunta?

8. T'has enamorat mai d'algun blocaire?

Sí, i encara n'estic!

9. Estàs satisfet amb el teu bloc?

Sincerament, no. No tinc gaire temps per actualitzar-lo i de vegades, no hi explico tot el què voldria. Estic més satisfeta de la gent que s'hi passeja de vegades, que del bloc en sí.

10. Escull entre 3 i 5 blocaires per a què facin aquest Même.

Ho sento nois, regalet nadalenc per...

El Substitut
L'Àirum
L'Antoni de Sant Pol
El perdedor
La Cristina

Candel, in memoriam

2007-11-23T09:19:00.000+01:00

"Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre
i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva
sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa
m'ha fet conèixer, d'alguna manera, totes les oscil·lacions d'un
estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar
absolutament de tot, he passat a ser propietari d'un pis i titular
d'una llibreta en una Caixa d'Estalvis;
en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç
més que d'aconseguir la misèria de l'electrodomèstic".

La nova pobresa
Paco Candel

Nosaltres avui som una mica més pobres, perquè ell no hi és.

El cotxet

2007-11-21T11:44:00.000+01:00

Ets en uns grans magatzems i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Fins aquí tot normal, vas al lavabo i en fas, o de pipí o de caca, depèn. Però, i si vas amb un cotxet, què fas? Arribes al lavabo i veus que n'hi ha un de més gran, amb el símbol de la cadira de rodes. Penses, estic salvada. Però... està tancat. La senyora de fer feines és al lavabo de senyors, i molt amablement li demanes si et pot obrir perquè vas amb el cotxet, i tens ganes de fer pipí, o caca, depèn. Gens amablement et respon que no, que no pot, que ha de cridar als de seguretat i que no, que no pot ser. I prou. Et quedes amb la paraula a la boca i penses que la resposta de la senyora de feines és una broma de mal gust. Però no, és de debò. Així que encara al·lucinant, entres al lavabo de senyores. És estret i hi ha vuit cabines. Totes són estretes a més no poder, i el cotxet i tu no hi cabeu. El nen no es quedarà a fora tot sol, això segur. Però jo no puc marxar sense fer el què he vingut a fer. Així que busco la darrera cabina de totes, i hi entatxono el cotxet, que hi cap justet, justet. Però esclar, la porta queda oberta i el cotxet fa de barrera. I no és que em faci vergonya aquesta situació, però còmoda del tot tampoc no ho seria. Les altres dones van passat i em miren, amb cara de... què fa aquesta boja? . Però vergonya li hauria de fer a la senyora de fer feines, que tenint la clau a la butxaca no m'ha volgut obrir la porta del bany de minusvàlids, on hi cabia el cotxet, el nen i la mare pixona, sense problemes.

Així com em recordo de la senyora de feines del centre comercial, també m'enracordo força del senyor conductor d'autobús que aquest matí ha estacionat el seu vehicle a dos metres de la vorera, i just davant d'un arbre immens que m'impedia baixar amb el cotxet. Anar en autobús i portar un cotxet és una odissea diària. Normalment la gent ocupa l'espai per a cotxets, que també és l'espai per minusvàlids, per cert. I has de demanar que t'hi deixin posar. Després, pujar-hi ja és una dificultat i baixar-ne sense ajuda d'alguna ànima caritativa, és encara molt més difícil. Al meu fill segur que li agradaran els esports d'aventura, després dels sotracs que li fumo en pujar i baixar de l'autobús. Però millor això que anar en metro. La majoria d'estacions no tenen ascensor, i pujar el cotxet per les escales és una cosa que només faig dues vegades al dia: una quan surto de casa i altra quan torno. I m'estic posant catxes de debò.

Així que mares i pares que aneu amb cotxet, com us entenc! ara que formo part del col·lectiu. És ben bé que no penses en les coses fins que no t'hi trobes, de vegades.

Així que ja ho sabeu, si mai veieu una mare o un pare amb el cotxet en un transport públic, ajudeu-los, feu-los fàcil el trajecte, us ho agrairan de tot cor. Us ho prometo.

Per què diem això quan volem dir allò?

2007-11-14T10:08:00.000+01:00

Què seria de nosaltres sense els eufemismes...

Interrupció voluntària de l'embaràs per abortament.

Passar a millor vida per morir.

Patir dels nervis per estar boig.

Danys colaterals per assassinat de civils en una guerra.

Tenir mal de cap per no tinc ganes de follar.

Relacions extramatrimonials per banyes.

Mal dolent per càncer.

Desaconsellar per prohibir.

Dona pública per puta.

Estat de bonaesperança per embarassada.

Relleu per cessament.

Reclús per pres.

Establiment penitenciari per presó.

Neteja ètnica per matança racista.

Funcionari de presons per carceller.

Home de color per negre.

Creixement negatiu per crisi econòmica.

Mètodes de persuació per tortura.

Anar de ventre per cagar.

Donar a llum per parir.

Intervenció militar per guerra.

Sense papers per immigrant.

Neutralitzar per assassinar.

Floreta per homosexual.

Braç armat per banda terrorista.

Membre viril per penis.

Violència de gènere per masclisme.

Transpirar per suar.

Patatona per vulva.

Extensions per postís.

Club per casa de putes.

Aula d'acollida per separar alumnes que venen de fora.

Acompanyant per parella.

Plenet per gras.

Subdesenvolupament per pobresa.

Sense sostre per pobre.

Tenir visita per menstruació.

Tercera edat per vellesa.

Chef per cap de cuina.

Residència per pàrquing d'ancians.

Onanisme per masturbació.

Assolir coneixements per aprendre.

Patir Síndrome de Down per mongòlic.

Persona de mobilitat reduïda per invàlid.

Necessita millorar per suspendre.

El Papa ha retornat a la casa del pare per el Papa ha palmat.

Caucàssic per blanc.

Fer l'amor per follar.

Lactància materna per mamar.

Incentivar per amenaçar.

Preservatiu per condó.

Esvoranc per forat dels collons.

Invident per cec.

D'ètnia gitana per gitano.

Alumne nouvingut per immigrant.

Mâitre per cap de cambrers.

Repte per problema.

Senyora de fer feines per minyona.

Excrement per caca.

Tripulant de cabina per hostessa.

Cessament temporal de la convivència conjugal per separació.

El català emprenyat.cat

2007-11-07T10:03:00.000+01:00

D'acord, ell segurament no és català, però fa cara d'anar a treballar cada dia amb la Renfe, o no?

Signeu en aquesta pàgina web, si esteu emprenyats com ell.

http://www.catalaemprenyat.cat/

Xavier Bosch, t'enyoro

2007-11-06T14:04:00.000+01:00

Cada matí escolto RAC 1. Em vaig passar més de deu anys escoltant Catalunya Ràdio cada dia, quan estudiava a la universitat, i després, quan vaig començar a treballar, em llevava sempre amb aquell "Bon dia, són les vuit!"... però me'n vaig cansar, vaig dir prou. I llavors em vaig trobar amb en Xavier Bosch, un tio directe, menys capellanet que en Bassas, més directe, més punyent. I vaig continuar escoltant-lo fins que un bon dia, aquest estiu, va dir que ho deixaria córrer, que el seu "xiringuito" se'l quedaria en Basté.

En Basté el tenia associat a les nits, al futbol, al Barça, a les paraulotes, a l'estil barroer i desgarbat, al xafareig esportiu. No em lligava en Basté per al programa d'en Xavier Bosch,i és per això que vaig dir que no l'escoltaria quan en Bosch digués adéu definitivament. Vaig dir tornaria als orígens, a escoltar en Bassas, però no vaig poder, ni un sol dia el vaig tornar a aguantar. Així que ara consumeixo un programa ideat, pensat i parit per en Xavier Bosch, conduit millor del què em pensava -ho reconec- per en Basté. També em descollono amb els d'en Minoria Absoluta, i em fan molta més gràcia que a la tele, sempre m'ha passat.Ja fa uns dies vaig saber que en Bosch dirigiria l'Avui. Vaig pensar: "Coi! en Bosch, si que portava ben amagat!". Avui al matí en Basté ha fet seure en Bosch a la seva antiga cadira i li ha fet una entrevista. Ha dit que quan ho va deixar, ho va fer per motius personals, per descansar uns mesos per agafar aire. Però ràpidament havia tingut tres ofertes damunt la taula. Tres de grosses. I havia escollit dirigir l'Avui. Així que no s'ho portava amagat. No ho sabia ni ell.

Aquest matí, només de sentir-lo ja he començat el dia amb més bon rotllo, i és que... he de reconèixer que l'enyoro. Quina rucada, no?. No llegeixo l'Avui, i gairebé mai el compro. Però ara que sé que en Bosch el dirigeix, i que té el repte de fer créixer les ventes d'aquest diari, potser el compraré i tot. Ben mirat, sempre llegeixo el diari en castellà i és una imbecilitat que he de començar a canviar. En l'entrevista que li ha fet en Basté, he vist l'admiració, com si el deixeble li fés una entrevista al mestre. La mateixa admiració amb què en Bosch va entrevistar en Flotats en el seu darrer programa a RAC1, una entrevista-sorpresa preparada com a comiat en el seu últim programa. I consti que em va decepcionar que en Bosch admirés en Flotats, però ningú no és perfecte.

Només un consell, adimirat Bosch. Sé que ara treballes a Enric Granados 84. Jo també hi vaig treballar quatre anys entre aquelles mateixes quatre parets. No escoltis els mals esperits, si és que els sents. No et facin por els antics fantasmes amb tuf de Lara Bosch que per allà passegen. Els vells fantasmes de Planeta encara deuen ser per aquells passadissos, entre aquelles sales de reunions. No els facis cas quan et diguin que vagis trucant als teus col.laboradors i companys, per fer-los fora un a un sense contemplacions d'un dia per l'altre. Quan et vulguin fer tornar un cap fill de puta i manipulador. Confio en tu i sé que no els escoltaràs.

No et deixis influenciar pel passat. Compra sal i escampa-la pel teu nou despatx. Ni els mals esperits d'Enric Granados 84 et podran fer ser un mal professional. Sort. Ets el millor.

http://www.amicsrac1.net/fonoteca/fitxers/descarrega.php?fitxer=emar0607_comiat_xavi_bosch_20_07_07.mp3&nu

Avui fa un mes...

2007-10-30T19:21:00.000+01:00

... estava de 41 setmanes i tres dies. Per aquells que no estigueu familiaritzats amb el tema "embarassos i nens", us diré que significa (com diria la meva àvia que és d'un poble de Terol) que ja "estaba bien cumplida". Feia més d'una setmana que la data marcada en vermell al calendari havia quedat enrere. La meva panxa era una enorme bola que m'impedia veure'm els peus al caminar, les meves cames estaven enormement inflades i només em podia posar dues sandàlies de tot l'immens sabater que tinc ple de sabates d'estiu, que no és tan gran com el de l'Imelda Marcos, encara que Déu ni do!!.

Com que el nen no volia venir al món, la ginecòloga va decidir que el dia 1 d'octubre m'induiria el part. És a dir, em provocaria el part amb una substància anomenada oxitocina, que provoca les contraccions i et fa parir tan sí, com no. Així que el diumenge 30 de setembre seria el meu últim dia d'embarassada.

A les nou del matí, la doctora ens va fer anar a la clínica per posar-me les "corretges". Les famoses "corretges" no són un element de tortura, sinó uns cinturons que envolten el ventre de la mare per poder controlar els batecs del cor del bebè, i al mateix temps, comprobar el ritme de les contraccions. Hi ha contraccions de part i contraccions de no part (o de Braxton) i que serveixen per preparar l'úter per al moment del part. Sovint les embarassades primerenques tenim por de no saber distingir les unes de les altres, però un cop passat el part, te n'adones de la inutilitat d'aquest dubte. Les unes molesten, les altres et fan esbufegar i gemegar com mai ho havies fet en ta p... vida. Aquell matí no tenia ni una sola contracció, tot semblava indicar que el part no es desencadenaria de forma imminent.

Tot passejant pel Born unes tres hores,i després d'una visita comentada a la Llotja de Barcelona, que aquell dia oferia dia de portes obertes, se'ns va obrir la gana.

En vistes de que se'ns acabaven els àpats en restaurants per una bona temporada, vam decidir celebrar-ho dinant un arròs amb calamarcets al Sr. Perellada, un restaurant que des de fa anys ens té el cor robat i on acostumem a brindar per les coses importants que ens han anat passant com a parella. Aquella doncs, era una ocasió en la que no podíem pas deixar d'anar-hi.

Un cop a casa, els preparatius per a l'hospital. La "canastilla" famosa, amb tota la robeta del bebè, les cremes pel culet,i la colònia... La meva maleteta, amb les bates obertes per donar el pit, les calcetes de paper, els sostenidors amb finestra, l'assecador de cabells i el maquillatge per tapar les ulleres i la mala cara que de segur, faria després del part. I la maleteta del pare, amb el pijama i la màquina d'afaitar i la càmara de fotos per immortalitzar-ho tot; el llibre de família, els DNIs i la targeta mèdica. I la valeriana, pels nervis.

Tot llest. L'habitació del nen a punt. A les vuit del matí ingressaria, i que sigui el què Déu vulgui.

Veient Porca Misèria vaig començar a tenir contraccions. Com les de sempre, però una mica més fortes. Els ronyons em feien mal, i em sentia més incòmode que de costum. Truco al telèfon de la clínica, i la comadrona en cap, no em va fer massa cas: "Posa't a dormir, això no és res. Un paracetamol i aguantaràs fins demà".Al cap de tres hores de que Porca Misèria s'acabés, agafada a la cadira del menjador ja cridava "Porta'm a l'hospital, que això va en sèrio!". A les tres de la matinada, torno a trucar a la simpàtica de la comadrona en cap,i en sentir-me la veu entretellada, per fi em va donar el telèfon de la Maria, la que seria la meva comadrona al part. "D'aquí una estoneta, ens veiem a la clínica".

La ronda de Dalt era buida. Mai a la meva vida havia agafat tan fort la maneta que hi ha al cotxe. Literalment hi anava penjada. Només van ser quinze minuts, però cada tres minuts una contracció, esbufecs i "Respira, respira que ja arribem!!"... Els semàfors en vermell. "Merda! ens els saltem". Arribem a urgències, són les quatre de la matinada.

Ingresso, ja estic dilatada, això pinta bé. Però el nen és molt gros, i pot ser un problema per al part. L'epidural em feia pànic, una por espantosa, més que el part en sí, tant si us ho creieu com si no. La doctora em va dir: "No et moguis, i si et ve una contracció aguanta i sobretot,no et belluguis!" "Com es fa això, vaig pensar?". Vaig apretar els dits de la comadrona amb tanta força, que em sembla que li vaig fer mal i tot, perquè fluixet em va dir: "Els dits són meus, eh?". "Ai, perdona'm!". Una sensació estranya em va recórrer l'espinada, ja estava. Les cames em feien figa, i les contraccions ja no em feien tan de mal. És el millor invent del món, deixa't estar de telèfons, d'ordinadors i de coets a la lluna. Deixa't estar de parts naturals a l'aigua, ni de doules a casa, amb tots els meus respectes per aquelles que ho vulguin fer.

Tres hores de contraccions sense epidural, més quatre de contraccions amb epidural, i un nen de tres quilos vuit-cents que no passava per la pelvis, van fer desistir la doctora de seguir amb el part. Tot i el meu esforç, els ànims del pare de la criatura, i la feina de la doctora i de la comadrona, finalment vaig acabar en un quiròfan. Gairebé núa, exhausta i nerviosa, eren més de les deu del matí i encara no coneixia al meu nen.

Només havia entrat en un quiròfan un cop, quan em van treure les amígdales, de ben petitona. Les bates verdes no m'agraden, només al "Sant Eligius" o "Hospital central" però pensava: "Va, ja falta poc".

Un cop dins, i mig endormiscada i víctima de l'anestèsia, no vaig veure al meu fill. O almenys, no era conscient que me l'haguessin ensenyat. Fins que no vaig ser a l'habitació no me'l van portar i ja eren quarts d'una del migdia.

Portava un gorret blanc i tenia una careta diferent a totes les que m'havia imaginat.Era molt més guapo de com me l'havia imaginat!. Un cop el vaig haver vist, totes aquelles hores inacabables van pendre sentit.

Avui fa un mes estava a punt de ser mare. Ara sóc mare, i peso dotze quilos menys que fa un mes.

XXXssstttt! no feu soroll, que me'l despertareu!!

Fins quan?

2007-10-23T13:57:00.000+01:00

Retard

Estafa

Negligència

Fes-te fotre

Esvoranc

32

2007-10-20T09:11:00.000+01:00

El trenta-dos és un nombre natural i parell que va entre el trenta-u i el trenta-tres.

S'escriu 32 en les xifres àrabs i XXXII en les romanes.

És la xifra que representa el germani.

Si el capgirem, 23. (The number 23, pel·lícula protagonitzada per Jim Carrey que vaig veure fa poc i com veieu, m'ha traumatitzat una mica. Des que en Carrey no fa ganoyotes i es dedica a pel·lícules serioses, em té el cor robat).

The Chamber of 32 doors, de Genesis.

En graus Fahrenheit, temperatura de congelació de l'aigua.

Quantitat de dents d'un humà adult incloent el queixal del seny.

El nombre de caselles d'un sol color o de fitxes en els escacs.

El prefix telefònic de Bèlgica.

El nombre complet de sonates de piano de Ludwig van Beethoven.

El 1932 s'aprovà la Llei del Divorci a Espanya.

La rosa dels vents té 32 rumbs.

3 + 2 = 5 i 3 x 2 = 6

Una pilota de futbol és un políedre format per 32 cares anomenat triacontadoedre.

Sempre he viscut en pisos 3ers 2ones.

El nombre de Variacions Goldberg de Bach.

El número als L.A. Lakers de Magic Johnson.

Jesucrist fou crucificat (suposadament) l'any 32.

Avui en faig 32, i tinc bons motius perquè sigui un bonic dia!!!

La memòria que ens arriba massa tard

2007-10-18T19:19:00.000+01:00

Ja tenim una llei que ens farà tenir memòria històrica. Això diuen. A mi em sembla que francament, no canviarà res, perquè encara hi ha masses tabús, després de la transició. Som en un país on cremar una fotografia del rei, és un ultratge a la corona i on publicar una caricatura dels prínceps d'Astúries follant un ultratge a l'honor i a la institució sagrada borbònica. Que jo sàpiga som al 2007, i que jo sàpiga també l'aixecament militar va tenir lloc el 1936, és a dir, que perquè arribés aquesta llei han hagut de passar 71 anys, una vida pràcticament. Molts ja no hi són, i per aquells que hi són, arriba massa tard.

Al meu poble fins fa uns mesos hi havia una placeta, amb una font que era sempre buida, bruta i seca, on s'hi podia llegir "25 años de Paz". Ara, les administracions públiques hauran de retirar a la força escuts, insígnies, plaques o mencions commemoratives d'exaltació personal o col·lectiva de la sublevació militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura. Vint-i-tants anys d'alcaldia en mans dels convergents no va ser suficient per enderrocar aquesta font sempre buida, bruta i seca i la seva inscripció, cosa que em fa pensar que aquells alcaldes i aquests ideològicament no estaven tan allunyats, o eren els mateixos? Als pobles, les coses no es poden dir clares i catalanes, i la memòria històrica no perdona. La meva familia pertany al bàndol dels vençuts, i dir segons quines coses al casino del poble no està encara ben vist, i això que en fa 71 anys que el meu avi de'n va anar voluntari al front, i 67 que va haver de fugir a França camí d'Argelés. Quan va tornar era un "rojo y comunista", i quan va arribar la democràcia i el meu pare es va presentar a les llistes, només va faltar que alguns pintessin una creu vermella a la porta de casa meva, assenyalant on vivien els comunistes, els esquerranosos, els progres de merda. Per tenir memòria no cal una llei. La memòria la duem tots dins nostre. Els relats que el meu avi em va explicar, mai els oblidaré, no em cal cap llei de la memòria històrica, sobretot si es queda curta, arriba tard i s'aprova d'una manera acomplexada.

En aquest país encara hi ha moltes coses que no s'han perdonat. I no sé si es podran perdonar mai. Jo, que discutia de política amb el meu avi sovint, sabia que no el podria fer canviar d'ideologia (ni ho pretenia), perquè havia mantingut més de seixanta anys la mateixa ideologia comunista, de caire stalinista, intacte des que era un noi de vint-i-tres anys que vestit de soldat, va anar a lluitar per uns ideals, equivocats o no, ingenus potser. Jo era una adolescent nascuda l'any 75, embolicada amb un mocador palestí de la intifada, que l'escoltava moltes vegades amb la boca oberta, com qui escolta un home sant a la Índia. Ara sóc profe d'història, i me n'adono que la seva veritat no és la única veritat i que la història sempre s'explica per molts factors. Però ell em parlava de la seva por, de la por de tenir un fusell entre els dits, quan ets un noi de vint-i-pocs anys, i això, amb llei de la memòria o sense, no ho oblidaré. Segurament, els néts de tots avis, de tots els bàndols, de totes les guerres del món, haurien de fer el mateix, escoltar-los, per tal que la història no es torni a repetir. El què passa és que el bàndol del meu avi va ser el bàndol perdedor, i això no era el mateix que ser del bàndol que va portar "25 años de Paz" al meu poble i a tots els pobles d'Espanya.

Per això, em cabrejo molt quan llegeixo que el Valle de los Caídos es declararà un monument despolititzat, i s'hi prohibirà la celebració de qualsevol acte d'exaltació de la Guerra Civil, dels seus protagonistes o del franquisme. A partir d'ara, diu la llei, haurà d'honrar i rehabilitar la memòria de totes les persones mortes com a conseqüència de la Guerra Civil. No crec que mentre els cadàvers de Franco i de Primo de Rivera siguin allà, a cap víctima de la repressió o la guerra civil del bàndol republicà, els faci puta gràcia que se'ls recordi en aquell lloc, on molts van morir per construir-lo, literalment. La única vegada que he visitat el Valle de los Caídos era una nena. Recordo que em va fer por. Hi vam anar tota la família, i vaig entrar de la mà del meu avi, que me l'apretava fort, molt fort. Quan vam ser davant de la làpida on s'hi llegia FRANCISCO FRANCO, vaig veure que es posava la mà al costat de la boca. El gargall va quedar just a sota de la primera C. Mai no el vaig tornar a veure escopir. Mai no va poder-se beneficiar de la llei de la memòria històrica. La seva memòria som nosaltres.

Cabòries blocaires

2007-10-10T18:04:00.000+01:00

En aquest món dels blocs, cada blocaire té les seves dèries particulars. Hi ha a qui li agraden amb bogeria els bolets, l'HDR i simpzonitzar-se , hi ha qui no para de queixar-se de la Renfe, dels nostres polítics penosos i que té una excel·lent ironia monzoniana, hi ha qui és un fanàtic d'Incerta Glòria, d'en Sales, de la Rodoreda i s'empenya en ser un perdedor, hi ha qui ens ensenya científicament a observar el món, hi ha una mestra que no para de tarambanejar sense parar, hi ha una altra mestra misteriosa que va fent petjades per allà on passa, hi ha qui li agrada la muntanya, el misticisme, el bon rotllo i les bones pel·lícules, hi ha qui col·lecciona còdols, hi ha qui recomana bones lectures, fa bones cites i explica les seves experiències amb enginy, sempre movent-se entre la ferida i el plaer,
hi ha qui té caspa ,estima amb bogeria la Núria Feliu i ens fa crucigrames, hi ha qui canta i canta la canya als polítics del país, hi ha qui és un mestre i viu obsessionat per les escales, hi ha qui ha tornat al seu format original amb ganes, hi ha ninotaires amb ganxo, hi ha qui escriu des de Sant Pol, hi ha qui... podria seguir i seguir citant blocaires tota la tarda, cadascun amb les seves diferències, originalitats, però sobretot cabòries, com diria en Montilla d'en Polònia, que sens dubte em prenc molt més seriosament que el de debò.

Entre les meves manies de Reusenca, per citar-ne algunes, destaquen els meus alumnes i explicar-vos les meves inquietuds, les meves obsessions, la Maria de la Pau Janer i tot el que faci tuf de Planeta o Lara Bosch, i la meva cabòria preferida, a partir, d'ara serà el meu Nen. Us hi haureu d'acostumar, o bé deixar-me de llegir, que de blocs on perdre's, interessants i enginyosos, la blogoesfera n'és plena a petar.

Fa molts dies que no treballo, així que no tinc anècdotes d'alumnes. I trigaré a tenir-ne, perquè allargaré la baixa tot el que pugui. Mentalitat de funcionària? Sí, i què? Doncs això dic jo. I què?

Fa dies que no surto de marxa, ni a la discoteca, ni a prendre copes amb els amics (gintònic què era?), (però a canvi els últims sopars a casa han estat d'allò més entretinguts, això sí), ni a comprar-me roba que no sigui premamà, ni al teatre, ni al cinema (alguna recomenació per quan surti en vídeo?), ni fumo tabac ni res que no sigui tabac, ni vaig a Reus, ni passejo per les Rambles. Tinc pendent una visita a la perruqueria i unes quantes piscines al club, i altres coses més prosaiques i que segur que tots endevineu (bonica paraula, aquesta de la quarantena, oi?).

La Maria de la Pau Janer no surt del seu amagatall. Atac de vergonya?

En Lara Bosch acumula greix al seu despatx.

Així que surto per passejar el Nen, i tots tres ens anem adaptant a la nova vida.
Sembla que ens ho muntem bé, perquè les hores passen volant, i de moment, no he caigut en el pou de les mames que s'estrenen, la temuda depressió post-part (fora, fora, quita, quita). Encara que també hi ha hagut, hi ha i haurà moments durs, que se superaran amb paciència i que de moment no n'hi ha hagut cap que no pugui arreglar una bona dormideta, un consell de la mama (la iaia de la criatura), de la sogra o d'una amiga, una bona factura a la farmàcia , un bon raig de sol que es cola al menjador color crema de casa o un ram de flors de margarites taronges comprat a la gitana del barri, "por cinco euros guapa, i que Dios te bendiga a ti y tu pequeño!"...

M'acaben de portar l'últim Cd de l'Ismael Serrano de FNAC, calentet i acabat de publicar, ummmm... Una cosa pendent menys!!

El valset dolç

2007-10-07T10:48:00.001+01:00

Encara estic aterrant. No aconsegueixo baixar del núvol. I no vull fer-ho. Des d'ahir ja som a casa. Tot és nou, tot és diferent, tot és un enorme aprenentatge.

Des de dilluns passat quan va néixer, quan ens mira, no ens podem creure que sigui aquí, amb nosaltres, que ja ha arribat.

Entre presa i presa, i son i son del meu fill, encara se'm fa difícil escriure un post llarg. Intentaré fer-vos-en cinc cèntims de tot plegat poc a poc, i en petites entregues. Aprendre a ser mare deixa poc temps lliure, però sabré trobar-ne de ben segur per vosaltres.

Quan vaig sentir aquesta cançó dels Pets per primer cop, estava embarassada i vaig pensar en quina careta tindria el meu fill, en com seria... Ara que ja ho sé, l'escolto i els ulls se m'entelen... (ja em perdonareu)...

Nin rondinaire, petit dictador,
sempre trencant-me la son;
ratolinet rinxolat i rumbós
em fas somriure amb el cor.

Em vaig prometre no fer-te cançons
per no semblar carrincló,
però no comptava amb la teva cara

de nen consentit embafat de petons,
sempre emprenyant-me quan vols;
tros de baldufa, sucret esponjós,
m'has transformat en badoc.

Em vaig prometre no caure en el joc
de fer de pare ufanós,
però quan t'arraules
aquí a la falda
fas que em desfaci i oblidi la resta del món.

M'has de prometre que un dia d'agost
abraçat a un altre cos,
mort de vergonya
diguis amb conya
que una vegada ton pare et va fer un valset dolç.

Germà aire

2007-09-26T11:01:00.001+01:00

Get this widget

Track details

eSnips Social DNA

Una meravellosa impotència
endormiscà a mon germà
el meu germà invisible aire

El meu inconsistent germà
el meu germà cap de campana

El meu mandròs germà
el meu germà planetari

El meu germà tancat
dins d´un calaix d´armari

El meu germà parit
del ventre d´un mamut

El meu germà pirat
a la velocitat de la llum

El meu germà tancat
dins d´un calaix d´armari

Respira per un foradet
que el Déu Balança hi va fer
perquè hi passés l´aire
l´aire tèrbol i enrarit

Germà aire, puja´m al cel
com un globus, com un ocell
com un núvol passatger

Germà aire, trenca l´encís
d´un inexistent país
sense pobres, sense rics

Germà aire, treu-me la por
de quedar-me aquí tot sol
entremig dels llamps i els trons
però una meravellosa impotència

Endormiscà a mon germà
el meu germà bessó

El meu germà petit
el meu germà aire adormit

Acostar-se costa poc i molt.Però ara bufaran aires nous, en la teva vida i en la meva. Ja ho veuràs.

Les nenes

2007-09-16T20:49:00.000+01:00

Ens autoanomenem així, i sempre que enviem un mail conjunt, l'assumpte acostuma a ser "Hola nenes!" o "Com va nenes?" o "Ei, nenes!", o alguna cosa semblant, en una brillant ostentació de la nostra gran imaginació.

Oficialment sempre hem estat sis, ara som set, perquè hem fitxat una nena nova des de fa un parell d'anys ençà. Totes set ens coneixem de la facultat, i totes set tenim la carrera d'Història de l'Art. Totes set som de llocs diferents dels Països Catalans, però ens falta representació del País Valencià, i de les comarques lleidatanes. En canvi, sí que hi ha una nena que viu a Menorca i una altra que viu a la província de Girona. Van fer un viatge d'anada i tornada. Jo en canvi, em sembla que només vaig comprar bitllet d'anada.

De les set, quatre són casades, una viu en parella, l'altra s'acaba de separar i una altra té nòvio, però cadascú a casa seva. De les set, quatre tenen fills. De les set, dues estan embarassades. De les set, no n'hi cap que faci la mateixa feina perquè som administratives, funcionàries d'ajuntament, professores de música, professores d'història i responsables de botiga. De les set, dues són rosses i cinc som morenes, rosses o caobes, depenent de l'any i de l'estat d'ànim. De les set, només tres vivim a Barcelona; però cap de les tres hi hem nascut. Tria i remena.

Aquest divendres vam quedar per sopar. Ho acostumem a fer, de tant en tant. Però últimament, més que mai, deu ser que ens fem grans i recordar antigues borratxeres i antigues anècdotes ens dóna vidilla. Ens acostumem a dir les coses a la cara, la confiança, en aquest cas, no fa fàstic. Fa segles que no ens discutim, i sempre que ens trobem, ens ho passem bé. Encara ens agafen atacs de riure, i coneixem perfectament els punts dèbils de la veïna del costat.

Som diferents del tot. Moltes vegades, no entenc ni recordo ben bé com vam fer colla. Ni quan va ser la primera cervesa que em vaig prendre amb cadascuna d'elles. Ni la primera conversa seriosa que hi vaig tenir. Ni la primera vegada que les vaig convidar a dormir al meu pis d'estudiant. Ni tampoc a qui vaig deixar primer els apunts. Ni com va ser que vam decidir que el primer estiu després de primer curs, ens n'aniríem totes juntes a Menorca (Menorca, tremola! Les nenes aterrant a l'illa, amb divuit anys i ganes de gresca!Les anècdotes encara se'ns acumulen als sopars que fem avui en dia, de tantes i de tant bones que van ser).Tampoc recordo quina va ser la primera campana que vam fer a la universitat. Però les nenes són les nenes, i sempre ho seran.

Em sembla que no n'havia parlat mai de les nenes i elles s'ho mereixen...

Joel Joan,on t'has ficat!

2007-09-13T10:42:00.001+01:00

"Apa!! i a informar!", diu la Laia en aquesta promo de TV3, presentant el TN al costat d'en Joel Joan, en el seu paper de Ramon Pellicer i Raquel Sans, la presentadora més guapa, més competent i més requetepreciosa de totes les presentadores que es fan i es desfan, i no em digueu que no!... Tot el rebombori al voltant de la diada i d'en Joel Joan m'ha fet pensar força en el paper de la informació, i com, sense ni voler-ho, podem caure en una malinterpretació i en una manipulació constant de tot allò que la premsa ens explica cada dia. Nosaltres hi caiem com a idiotes un dia rere un altre.

Ahir, al matí, vaig sentir en Sirera acusant a Joel Joan d'haver fet unes declaracions en les què s'autoproclamava "amic d'ETA" en l'homenatge a Lluís Maria Xirinacs, personatge que tot i que potser em tiri tothom en contra, no era precisament sant de la meva devoció.En Sirera feia el seu paper d'indignat dient que no és possible que un personatge que es guanya la vida amb els diners públics d'una cadena de televisió digui coses com aquestes el dia de la diada. També es queixava de les amenaces de mort i els xiulets rebuts al monument de Rafel de Casanova. Jo, per altra banda, vaig pensar: "A aquest noi-Joel Joan- de vegades, se li'n va una mica l'olla, sabent que pots anar a la presó, no?". Mal fet, perquè em vaig creure en Sirera, un tiu que es queixa dels xiulets que li fan durant l'ofrena a un senyor, que ja m'agradaria saber a mi si sap qui va ser i què va significar per Catalunya.

Posteriorment, sento el tall de la COPE en el qual el deixen de terrorista per amunt i només uns minuts després, un dels col·laboradors explica que aquestes paraules estrictament no havien sortit de la boca de l'actor, sinó que havien estat una interpretació que ràpidament es va convertir en un teletip que va arribar a Madrid, on sense contrastar la informació, la van donar per bona directament.

Joel Joan va dir estrictament això: "...a l'any 2001, aquí mateix, Xirinacs va parlar dels seus amics [ETA i Herri Batasuna], avui no parlaré dels seus amics, dels meus amics. Parlaré dels meus enemics". Xirinacs va ser condemnat al 2004 per l'Audiència Nacional a dos anys de presó per un delicte d'enaltiment del terrorisme per aquestes mateixes paraules. Penso que Joan és un provocador, i que els provocadors de vegades, es fan els xulos i la caguen, però també fan caure fàcilment en la provocació a aquells que estan disposats a caure-hi. I ell fot de mala llet a molta gent, com feia en Xirinacs, espanyols i catalans. Però tot i així, en Joan ha de tenir dret a dir que no vol ser espanyol, si li dóna la gana, igual que ells ens diuen a nosaltres que som espanyols i ens hem de fer fotre, no? i no per això els portem als tribunals dia sí i dia també.

Joel Joan el dia de la diada es mostrava eufòric, i com a representat de Sobirania i Progrés volia fer-se notar, que és una cosa, que el noi, no pot evitar. No per això l'han de convertir en el nou "joanietxe" dels espanyols de la COPE. Avui al matí, escoltant Joel Joan per la ràdio, m'ha semblat que vivim en un país on no hi ha autèntica democràcia, perquè hi ha gent que es pot permetre escriure i dir autèntics disbarats cada dia, mentre els altres, s'han de mossegar la llengua fins que els sagni de tant apretar.

Tot i que no em considero independendista, coses com aquesta em fan venir ganes de ser-ho. Ah! I per cert, estic esperant com una boja que torni Porca Misèria, que m'encaaantttttaaaaa!!!!!, i consti que Sra.TV3, no m'agrada tot el que fas...

Esperar

2007-09-07T10:08:00.000+01:00

Sovint a la vida ens toca esperar.

Fer cua al supermercat per pagar darrera del carretó de la compra tot ple fins dalt.

Esperar per poder comprar l'entrada de cinema per veure aquella pel·lícula que t'han dit que és boníssima, i que fa dies que tens ganes de veure.

Esperar davant el caixer automàtic el "ric-rac-ric" mentre la llibreta s'actualitza i va passant pàgines sense parar, mentre el senyor que s'espera darrera teu et mira amb cara de "Nena, ets una deixada, jo només volia treure 20 eurus i arribo tard a la feina".

Esperar a la xarcuteria amb aquell número de paper de color rosa entre els dits, el teu torn per demnar el pernil salat i la mortadel·la de Bolonya que sempre compres. Esperar a que el semàfor es posi en verd.

Esperar juntament amb milers i milers de cotxes per pagar en un peatge a l'AP7.

Esperar a la parada del 70.

Esperar que vingui el cambrer per poder demanar aquella Coca-Cola fresqueta que et salvarà la vida perquè estàs tota acalorada i cansada de caminar.

Esperar que et diguin per fi on treballaràs els propers dos anys de la teva vida, i que després dels nervis, et quedis afortunadament a la mateixa ciutat on eres fins ara, però en un altre institut, on només has estat unes hores i que t'ha semblat un lloc on hi treballaràs a gust.

Esperar que la teva família actuï de manera assenyada a partir d'ara, o si més no, una mica més assenyada. I que tu (o sigui jo) també hi actuïs.

Esperar que l'esqueix d'aquella planta tan maca, creixi i arreli, en aquell test i en aquella terra nova on la vaig trasplantar la setmana passada.

Esperar que els dies passin de pressa.

Esperar que arribis, i tot i que ja estic oficialment de baixa, tinc ganes de posar-me a treballar per a tu. Espero la primera hora que compartirem.

I espero no abandonar més el bloc.

Vergonya

2007-08-14T12:44:00.001+01:00

Fa dies que els catalans tenim vergonya. Vergonya de viure en una Barcelona que podria ser molt més maca i funcional del què és avui en dia, vergonya pel govern que ens suposadament ens governa, vergonya pel president Montilla i tots els seus, vergonya perquè no podem circular per l'autopista AP7 sense haver-nos de "cagar-en-la-mare-que-ens-va-parir" almenys set cops cada estiu, i cada hivern, vergonya pels generadors, per la manca de llum, per les maletes perdudes i mai recuperades, pels destins on s'hi arriba amb retards considerables, i vergonya perquè els nostres fills i filles no podran anar mai a una guarderia pública, si no és que tenim molta i molta sort.

Vergonya per ser un país de segona, quan podríem ser un país de primera. Llàstima.

De vegades, la vergonya et fa venir impotència. I la impotència, de vegades, et fa empassar-te coses que voldries denunciar i cridar amb totes les teves forces. Alguna cosa semblant a això em devia passar el 26 de juny d'aquest any, quan vaig saber per la ràdio, estirada al sofà i amb el dit del peu trencat, que el nostre honorable donaria una Creu de Sant Jordi al porc més gran que viu i fa negocis a Catalunya: un tal José Manuel Lara Bosch. De José a José i "tiro porque me toca", es veu. Vaig pensar que es mereixia un post, però tenia totes les neurones ocupades en altres coses, així que ho vaig anar deixant.

Ara ho recupero, perquè diuen que més val tard que mai.Entre la llista de premiats d'aquest any, també destacaria a Jordi Solé Tura, que és un senyor força respectable, però amb tuf de socialista. També sobresurt de la llist un tal Àngel Casas (Show, ho sento, no ho puc evitar, em surt sempre junt), un periodista del que destacaria sobretot el mèrit de fer-me descobrir la Lucy de Dallas borratxíssima cantant en el seu programa i el conseqüent castanyot que la va fer desaparèixer de la pantalla uns vint segons inolvidables. De tota la llista de premiats d'enguany, només em sembla que l'han encertat en una sola persona:Maria Antònia Oliver, una dona coratge, que ha sabut vèncer una malaltia molt greu, un transplantament de cor amb polèmica inclosa (es deia que portava el cor d'en Miguel Ángel Blanco, ja que el transplantament li va ser practicat el mateix dia del seu brutal assassinat) i que ha sabut sobreviure a la mort del seu company.

La Creu de Sant Jordi és una distinció anual que entrega la Generalitat de Catalunya a aquelles persones i entitats socials que s'han distingit per la seva promoció i difusió de la llengua i cultures catalanes, així com per la seva projeccció exterior,especialment en el terreny de la cultura i l'esport. Doncs, bé, tenint en compte això, per què un senyor com Lara Bosch ha rebut aquest premi?

És clar, ja ho entenc, l'empresa on jo treballava, Planeta Actimedia, (coneguda entre els treballadors com Planeta Actimierda) no ens era permès escriure mails de feina en català, ni els dossiers, ni tan sols els informes interns. Cap de les obres en que vaig treballar mai en els quatre anys, eren en català. El català no era la llengua de l'empresa, en cap cas. Ara entenc doncs, que sigui tan important per Catalunya, aquest senyor, en el terreny cultural.

També en el terreny esportiu, des de la casa mare de l'Espanyol ha demostrat sempre l'amor per Catalunya i sobretot, un ampli esperit democràtic i conciliador en totes les juntes celebrades pel club, en les què no ha dubtat mai en insultar a qui li ha semblat i imposar la llei del més fort, o sigui, ell.

Les empreses que dirigeix subjuguen als seus treballadors, i els maltracten laboralment, sense pietat. Fa calers a cabassos i això és molt important pel nostre país, un país on res no funciona com ha de funcionar, però on donem Creus de Sant Jordi a homes i dones que a nivell personal i professional només procuren per al seu propi interès, i no pas per Catalunya.

Les coses que se't queden al pap, no et fan cap bé. I aquesta, feia dies que la hi portava. Ja l'he escupit, però ara quan agafi l'AP7 tornaré a fer cua per anar a veure els meus pares, i em tornaré a posar de mala llet. I me'n tornaré a recordar de'n Montilla, la ministra i tota la colla d'inútils que ens manen... i que potser d'aquí a uns anys, seran premiats amb una Creu de Sant Jordi.

Oda als turmells desapareguts

2007-08-10T18:34:00.000+01:00

Des de fa un mes aproximadament busco els meus turmells, però no hi són. Han desaparegut. Recordo que tenia uns turmells força sortits, amb uns ossets que els feien acabar en punxa i que m'agradava tocar-me estirada al sofà, llegint, per exemple.

Ben mirat, no els enyoro per cap cosa en concret, ni em fan falta per a res, però els busco i no hi són. Es veu que és normal, que passa, que les embarassades no tenim turmells, i se'ns inflen les cames. Es veu que notem més la calor que la resta de mortals i que per això, tothom, quan els dius que et toca parir passat l'agost, et mira amb aquella cara de "Pobreta!...", i hi afegeixen "Paciència, doncs..."...

Es veu que és normal, però em fa ràbia no tenir turmells. Em quedaven força bé amb aquelles sandàlies de mig taló, que es lliguen justament, per sota els turmells. Em quedaven bé amb aquella pulsera de plata, comprada sota un sol de justícia a Teotihuacan. Em quedaven força bé amb la faldilla de flors de l'H&M.

Però és igual perquè les sandàlies m'apreten, a la pulsera de plata l'hi hauria d'afegir un parell de centímetres de plata per poder-me-la cordar i la faldilla de flors de l'H&M em marcava cintureta. I doncs? No em calen els turmells, fins l'estiu vinent. Ara, em farà il·lusió tornar-los a veure, ni que sigui per saludar-los i tornar a comprobar que encara en tinc.

Conte de Santa Anna

2007-07-26T22:11:00.000+01:00

Santa Anna i el nen. Leonardo da Vinci.

La meva àvia es deia Anna i avui hauria estat el seu sant, i li vull dedicar un conte. El conte de Santa Anna. Sé del cert que li agradaria llegir-lo.

"Sóc de vacances, prop de la platja i prop de la muntanya. Prop de tot arreu i lluny d'enlloc. És per això que fa temps que el bloc va emmudir. Ser lluny de la tecnologia, dels ordinadors i de l'aglumeració sempre és agraït, però sobretot quan saps que aquest estiu és un estiu de dos, que aviat es convertirà en una vida de tres. El tres és el meu número preferit, el meu número de la sort. Em sembla que m'agradarà que siguem tres, perquè els triangles m'agraden més que els quadrats, i que els rectangles, i on vas a parar, molt més que els cercles, massa perfectes, massa rodons.

Fa uns anys o menys, us hauria dit que no volia tenir fills, i hauria buscat mil excuses per justificar la meva absurda afirmació: no tinc un pis en condicions, notinc una feina en condicions, vull viatjar, no tinc l'estabilitat mental que em cal, o simplement, us hauria dit que no m'agradaven els nens. Tot mentida. Tot una enganyifa. Un autoengany com una casa. En una parella és difícil buscar el moment, decidir-se, parlar-ne. Quan un ho té molt clar (ell) i l'altre no (com em passava a mi), sempre li agrairé la no pressió, el saber esperar, el saber viure junts els moments bons i dolents, sense tenir mai la sensació de que el tren s'escapa o el rellotge pot córrer més del compte. Però realment, el tren agafa velocitat i el rellotge fa tic-tac, encara que no ho vegis. És un tic-tac suau i dolç, gens estrident, que et va embolcallant i no apreta, però hi és.

Ara, encara no tinc el pis dels meus somnis, però sento que és una llar. Tinc una feina que m'omple i amb la que sé que mai em faré rica, però tinc guardades aquelles mirades d'alguns alumnes l'últim dia de curs, que em fan rica en altres coses. Segur que tinc moltes oportunitats de viatjar, i de fer tantes altres coses, amb un company de viatge nou. Segurament l'estabilitat mental no la tindré mai, ni jo, ni tanta gent, i ben mirat, què vol dir l'estabilitat? Sóc balança i em sembla que estaré condemnada a cercar-la sempre, per tant, ja la trobaré, quan sigui, sense pressa. O potser no la trobaré mai del tot, i què? I què coi!, els nens m'agraden, i últimament ja començava a mirar-me els nens dels meus amics amb altres ulls...

El dia que vaig saber que estava embarassada, me'n vaig anar a treballar més contenta que mai. Em penso que feia temps que no estava tant contenta, i llavors vaig deixar de tenir por, i no n'he tingut més, fins ara. Ara d'aquell dia ja en fa gairebé set mesos, però des de llavors era incapaç d'escriure, ni al bloc ni en paper en blanc sobre la nova situació, la nova vida. Em costava expressar-me, només tenia ganes de sentir-ho i prou. I de compartir-ho molt íntimament.

Ara però, que sóc una reusenca panxuda, satisfeta i feliç, espero el moment de tenir la cara del nostre nen al davant. I vull que ho sapigueu. Podeu donar-me un cop al cap si veieu que em torno nyonya i burra, ho entendré. Però ara almenys ja sabreu per què.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí el conte fos; vet aquí un gos, vet aquí un gat,vet aquí el conte acabat."

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (III)

2007-06-26T08:13:00.000+01:00

L'escriptora mallorquina, Maria de la Pau Janer, que es va presentar en les llistes del PP en les passades eleccions, no prendrà possessió del seu càrrec com a diputada demà en el Parlament balear, i renuncia amb això a formar part del grup de l'oposició durant els pròxims quatre anys.
Diari Avui, 26 juny 2007

Sens dubte, la paraula que et defineix és COHERÈNCIA.

L'acidesa i el Sònar

2007-06-11T20:47:00.000+01:00

Es veu que per estar a la última, has d'anar al Sònar, i és més, t'ha d'agradar la programació del Sònar, i has d'aconseguir, de totes totes, una entrada per anar-hi.

Quan treballava al diari, els redactors es barallaven per aconseguir l'acreditació, mentre jo sempre preferia arribar la primera a les entrades de teatre. Està clar que no estic a la última.

He de confessar que no hi he anat mai al Sònar, i pel què sembla, tampoc no tinc intenció d'anar-hi, almenys per ara. Sé del cert que no m'ho passaria bé, així que, estalviar-s'ho sembla l'opció més encertada. Potser m'equivoco, i resulta que em perdo el millor espectacle del món, i sobretot, el fet de poder dir que estic a la última musicalment.

Ara, això sí, tan sí com no, m'he d'empassar cada dia el coi d'anunci a la tele, que em posa absolutament dels nervis... O canvio de canal, o bé, abaixo el volum, per tal que les neurones no em ballin dins el cervell, i m'explotin sense remei.

Recordo la moda Acid, aquelles xapetes col·leccionables, aquelles samarretes fluorescents, aquelles gorres i aquells mocadors, en fi, segur que tots les recordeu,i que molts, fins i tot, en vàreu portar. Jo portava xapes enganxades a la motxilla, i encara avui, no m'ho explico. El passat és fosc i negre, i té tants racons per explorar, que me'n faig creus dia rere dia. Per què recuperar aquella cara somrient, aquell "smile" que quedava tan bé dins un calaix oblidat? Per què recollir gent amb un "smile-passamuntanyes", de color groc llampant, ballant en un soterrani una música infernal?

Definitivament, després de suportar els vint segons d'anunci, els que no estem a la última seguirem sense estar-ho, i els que ho estan, que disfrutin del Sònar, però si us plau, que s'acabi aviat, ni que sigui per no veure més -i sobretot- sentir, l'anunci mai més.

Heus ací l'horror. Entendré que no clickeu.

M'escoltes?

2007-05-31T10:37:00.001+01:00

M'escoltes quan et dic que vaig a votar sense ganes de votar, i que només ho faig perquè crec que ho de fer sabent que no servirà de res?Escoltes totes aquelles persones que s'han quedat a casa en aquestes eleccions, perquè no creuen en vosaltres?

Sembla que per primera vegada en els darrers anys, hi ha un polític que s'ha parat a pensar i a escoltar a l'electorat. Inaudit, no? Sembla que hi ha un polític que ha reflexionat sobre l'abstenció com un fenomen a tenir en compte. Sembla que per fi, hi ha un polític que no diu com fa l'alegria-de-la-huerta-Montilla (qui cada dia que passa em produeix més angúnia i més repugnància, i àdhuc i nogensmenys, ja ho puc dir,fàstic), que és un fenomen que es produeix perquè la gent ja està contenta amb el govern tripartit que tenim, o perquè hi ha gent que banalitza la política, referint-se als genis que fan possible el Polònia i el Minoria Absoluta, i que fan possible que els catalans poguem riure de la nostra trista realitat política, sense complexos de cap mena.

Em refereixo a en Portabella, que sembla que deixarà plantat l'Hereu, un prepotent alcalde, que només aspira a seguir cridant amb la bara d'alcalde a la mà, i que donava per fet que tindria els dos bufons de sempre a banda i banda per fer-li vent.

Tenint en compte que el meu vot ha estat sempre per als bufons de la cort, ja em sembla bé que un d'ells l'hagi deixat ben plantat. Em sembla valent i em sembla que la Mayol també podria passar de bufona a fer oposició, cosa que sabria fer, de ben segur, molt i molt bé.

Em sembla que els socialistes s'haurien de trobar més sols, sense bufons. Si en Portabella aconsegueix fer un gir dins el partit, potser molt bufons ens deixarem de sentir com a tals, algun dia. M'has sorprès Portabella, però tinc dubtes: si haguessis tret un bon resultat, seguiries sent un bufó? i... per què no ho vas dir abans, que no pactaries amb l'hereu d'en Clos? Has escoltat les bases?

M'escoltes quan et dic que estic fins als collons d'esperar-me perquè tu, Tete, em diguis on coi he d'anar a treballar el curs vinent?

Fa molts mesos que vaig omplir més de cent codis de centre de secundària, on em podrien enviar a treballar els dos propers cursos. Ara, després d'una resolució provisional, i una de definitiva, segueixo estant a l'expectativa. M'encanta el vocabulari específic que feu servir, tot ple d'eufemismes que no enganyen a ningú. Es pot saber per què m'he d'esperar fins a l'agost fins saber quina destinació em donareu? Es pot saber per què m'he d'esperar igual que els opositors d'aquest estiu, si tinc dos cursos com a funcionària a la meva esquena? Es pot saber per què he de tornar a omplir un altre formulari, aquest cop telemàtic? Es pot saber per què l'administració ens fa les coses tan difícils?

Estaria bé que ens poguessim organitzar les nostres vides, almenys amb dos o tres mesos d'antelació, més que res per saber on anirem a treballar els pròxims dos anys de les nostres vides.

Gràcies per escoltar-nos i per preocupar-te, Tete, de que els nostres alumnes de primària i secundària tinguin un nivell d'anglès de primera, quan acabin el batxillerat o els cicles formatius (no t'ho creus ni tu!). Gràcies per garantir la qualitat de l'ensenyament públic en aquest país.

M'escoltes quan et dic que Reus és Juantxi i el demés són tonteries?

Sí, l'arcàngel Ariel ha aconseguit ser regidor de Reus. La CORI (diminitiu reusenc per excel·lència d'aquelles noies que es diuen com la patrona de la ciutat,Misericòrdia, i que sempre acaben sent Coris o Coies) ha aconseguit més de 1800 vots de reusencs que estan farts dels mateixos de sempre, i que han volgut votar la CORI molt probablement com a una manera de protestar molt més efectiva que quedar-se a casa.

Per aquells que no estigueu familiriaritzats amb el món Juantxi, us convido a visitar les webs del partit i del mateix Elvis reusenc i deixeu-vos emportar per la flaire Juantxi, que no pretén una altra cosa que ser aquell gra al cul que a tots els polítics molesta, i que per molt que te'l rasquis, seguirà picant. Qui li piqui, que s'ho rasqui.

M'escoltes quan et dic que en Cuní ahir es va tornar boig davant tres votants de Plataforma per Catalunya enfrontats a Pilar Rahola?

M'escoltes quan et dic que ja torno a caminar sense crosses?

Ja ha passat més d'un mes i sembla que ja torno a estar en condicions de tornar a reprendre la meva activitat quotidiana, ara que encara sé on treballo fins al juny. Sembla que mirar per la finestra s'ha acabat i que dilluns tornaré, amb ganes de córrer i saltar, i no parar. I de que m'escoltis, tu també. I sobretot, d'escoltar-vos a tots.

Si ens escoltéssim més, potser les coses ens anirien d'una altra manera, a tots.

Get this widget

Track details

Eto'o, ets un alumne malcriat

2007-05-24T07:49:00.001+01:00

L'Eto'o cada dia més em recorda a un alumne malcriat. A aquells que no saben treballar en equip i que enlloc de reconèixer els seus propis errors, es fixen sempre en els companys i es xiven a la profe de les malifetes que fan els altres."A ell li has posat un 4'8 i a mi un 4,25, i tenim les mateixes preguntes bé. No ho entenc."

La única diferència és que ell no té 16 anys, en té deu més i que cobra molts diners per córrer darrera una pilota.

Tens nom bíblic, però et trobo un personatge molt fosc, i que no en facis interpretacions racistes, d'aquesta frase, si us plau,que ets especialista en explotar el racisme per fer-te la víctima... Si les dones féssim això cada dia, t'asseguro que no ho aguantaries. Ara, això sí, tu et permets el luxe de dir-los "carinyo" a les periodistes que t'entrevisten, i et quedes tan ample...

Sembla que t'agradaria molt que el Barça perdés la lliga, perquè sinó no s'entén que concedeixis unes declaracions al Marca, en la que la tornes a vessar, i tornesa llençar insinuacions contra alguns companys (de qui no dius noms, com sempre). Molt típic, això de llençar la pedra i amagar la mà. Molt valent, sí senyor. I després no ens facis abraçadetes a l'entrenament, perquè no som tontos ni fem parvulari.

Aquest personatge em recorda a un piròman. Encén focs per allà on passa, i després vol fugir corrents. I el pitjor de tot, és que acabarà un altre cop vestit de blanc, i sinó, ja m'ho direu.

No sóc futbolera de socarrel. Només miro algun partit de tant en tant, però sóc del Barça, això sí. I em sembla que sigui en l'àmbit que sigui, és intolerable que surti un personatge fent una roda de premsa i insulti als periodistes que té al davant fent la seva feina, munti en còlera quan algú li diu les veritats i reconegui que si el seu equip perd la lliga, serà per culpa de la premsa. Au vinga noi! Vés a pastar fang! Necessites un canvi d'aires, i necessites que algú t'ensenyi una mica d'educació. Un equip no funciona si algun membre d'aquest equip constantment posa pals a les rodes. I dius que no tens amics al vestuari?

D'acord que vas de "Papa Eto'o" i que regales ambulàncies als nens del teu país. Em sembla que ho podries fer igual, sense fer-te la foto cada vegada que ho fas. Em sembla que jugues molt bé al futbol, però ets un pèssim company i una pèssima persona. Estàs tocant fons, i quan acabis la carrera, pots acabar en el llot.

No vols el millor pel club, vols el millor per tu mateix, i tens pinta de traidor i els traidors, no saben perdre. Tu tens mal perdre, i mal guanyar, i no et mereixes l'escut que tants cops has petonejat. Si treballessis en qualsevol altra feina, ja series al carrer, i amb tota la raó. Si no t'agrada l'empresa on treballes, ni els companys, ni les condicions, ni els periodistes, ni res de res, què hi fas aquí?

Han nascut dues estrelles

2007-05-22T09:02:00.000+01:00

Dret o assegut

2007-05-13T20:39:00.000+01:00

Arribes a un local, diga-n'hi bar, diga-n'hi restaurant o discoteca o el què vulguis. Normalment et trobes dues portes, una per nens i una per nenes. Moltes vegades la cua del lavabo de nenes és interminable, i sovint avança molt a poc a poc. Llavors veus que la porta del lavabo dels nens, és buida i que té balda. Jo sempre, en aquest cas, m'hi fico. És veritat que sovint, els de nens són més bruts que els de nenes, encara que no sempre, he de dir. Ara sempre, t'hi trobes la segona tapa del wàter aixecada o bé impracticable del tot. És el que té pixar dret,suposo. Però sovint, a altres hores de la nit, això importa poc, perquè en aquests llocs sempre acabes pixant dreta. Ho trobo d'idiotes separar els lavabos de nens i nens si no tenen pixador, perquè total, ens trobem dins de quatre parets, on hi podem orinar, pixar, evacuar, mudar l'aigua del canari, canviar l'aigua de les olives o fer un pipí, com vulgueu. M'agraden els locals amb lavabo unisex, com el de la Bàscula (restaurant del Born, a Barcelona) per exemple o com el de casa meva, sense anar més lluny.

També hi podem fer altres coses, sí, com buidar, excrementar, femtar, fer les nostres feines, fer de ventre, fer l'ou, plantar l'estaca, carbonar o com diríem més freqüentment, cagar. A la via, o no, depèn de l'estat d'ànim en què ens trobem.
Ara, jo als llocs públics, no hi acostumo a fer una altra cosa que fer un riuet, digueu-me fina.

Sí, ja ho sé, em deixo altres coses que es poden fer en un lavabo públic, com drogar-se una miqueta, fer-la petar amb l'amiga o l'amic, maquillar-se, pentinar-se, parlar per telèfon, fer-s'ho amb algú, o simplement, plorar-hi. Aix...!

Els lavabos públics solen estar una mica bruts, bruts, molt bruts o fastigosos a matar. L'última opció és la més corrent, i sovint, no hi ha paper, no tenen escombreta i l'aigua no funciona, ah! i et demanen que llencis el paper inexistent en un cistellet, cosa que em repugna fins a extrems inexplicables.

Hi ha gent, però, que no utilitza pas els serveis dels locals, sinó que prefereix fer pipí al carrer. I sobretot els homes, i no miro a cap home. D'acord... aixeco la mà, i reconec, com en l'anunci de la Coca-cola, que sí, alguna vegada jo també ho he fet... vinga.

Fa uns dies, caminava pel carrer. Vaig sortir del metro.(Quins conceptes més bonics, ara que ho penso: caminar, sortir del metro...). I vaig veure una senyora tota emperifollada de cara a una paret. Portava el cabell tenyit, molt tenyit d'un groc escandalosament grogós, amb unes arrels negres força considerables. Sabates d'agulla negres. Anava molt maquillada, i portava una bossa grossa penjada. Portava una faldilla negra, plisada. Només vaig fer-li una llambregada ràpida. Però va ser prou ràpida per descobrir el membre entre les seves mans, amb les ungles pintades de vermell intens. El xorret de pipí rebotava contra la paret. I només una dècima de segon, però em va mirar de fit a fit. Em vaig posar violenta. Com si quan ets petit, la mare et descobreix fent una malesa. Hi ha gent que pixa dret, i hi ha gent que pixa asseguda, en fi...

Aturada forçosa

2007-05-10T07:27:00.000+01:00

Recordo poques ocasions de la meva vida en què he hagut de parar màquines, però aquesta n'està sent una. El meu dit, fracturat, inmobilitzat, i les crosses m'acompanyen per tota la casa, que per sort, no és cap palau. Em puc moure pels, a tot estirar, 65 metres quadrats sense masses problemes. Ara ja sense caixes.

Recordo aquella vegada que vaig estar ingressada a l'hospital de Sant Joan, a Reus, per un possible atac d'apendicitis. Dic possible, perquè la inflamació va baixar miraculosament i no va caldre operar. Vaig ser-hi una setmana i em va semblar una eternitat, feia BUP i va ser la primera vegada que vaig haver-me de quedar en un hospital, i la única.

També he tingut diversos esquinços, alguns per accidents de moto i d'altres perquè sí, perquè els meus turmells de vegades, tinc la sensació que són fets de vidre. L'aturada llavors va ser de quinze dies, i sempre, sempre, he anat a treballar o a classe, amb esquinç inclòs.

Quan em van despedir de Planeta, l'any 2002, la cosa va ser diferent. Recordo que tenir una feina que t'agrada molt, amb un sou més o menys decent, i treballar al costat d'uns companys, que ja eren amics, i perdre-ho d'un dia per l'altre, em va enfonsar del tot. Podia caminar, però no volia fer-ho. Perquè era més fàcil quedar-se rere el vidre de la finestra, en pijama, fumant, fumant de tot i força. Sense saber què fer, en què malgastar tot el temps del món que tenia, sense saber què fer amb el meu temps lliure que tothom em deia que havia d'aprofitar tant i tant. No tenia ganes d'aprofitar el temps lliure, volia que em tornéssin la meva feina, la meva taula, el meu ordinador, el meu càrrec, els meus companys i la meva vida.

Ara, no puc caminar, i sí que voldria fer-ho. Però també em veig obligada a mirar rere la finestra, però ja no vaig en pijama, em vesteixo i faig passar el camall dels pantalons amb molt de compte per no tocar-me sense voler el collons de dit. Ja no fumo. Fa dies que no vaig en bicicleta, ni en moto. I he demanat la primera baixa de la meva vida. Tinc temps per llegir, per corregir els exàmens finals dels alumnes de Batxillerat amb calma, d'escoltar la ràdio, de baixar-me tota la música que m'agrada de l'e-mule, de llegir tots els blocs del món, d'arreglar l'habitació nova, i de pensar en el futur. I no em sento sola, perquè no estic sola. Quan t'atures i respires, deixes de treballar, i fas una pausa, te n'adones de que un dia és molt llarg, encara que nosaltres el veiem molt curt, perquè passem per sobre el temps i no ens n'adonem. Rere la finestra la gent va amunt i avall, amb pressa, carregada i atabalda, feliç o no, però no s'aturen. Ells no.

Em costa no córrer, perquè m'agrada agafar velocitat. Caminar per nous camins...

"Camins, somnis i promeses
Camins que ja són nous"

"Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor"

... i em sembla que l'estic a punt de trobar.

Prou Populisme del PP

2007-05-05T19:11:00.001+01:00

"Es horrible que la cantant Isabel Pantoja hagi estat detinguda i hagi passat unes hores a la presó, mentre l'etarra Ignacio de Juana Chaos passeja pel carrer. Alguna cosa no està funcionant com és degut perquè es produeixin aquests contrastos".

Ignacio Astarloa, secretari executiu del PP de l'àrea de Llibertat (¿?) i Justícia.

"Hi ha decisions difícils d'explicar, que tenen a veure amb la intenció del Govern de despistar l'atenció d'assumptes de gran calat com la impugnació de les llistes d'ANV o de l'OPA d'Endesa, com la detenció d'Isabel Pantoja, aquesta nit"

Eduardo Zaplana, portaveu del PP al Congrés dels Diputats.

"Espero que la tonadillera Isabel Pantoja estigui al carrer abans del pròxim 12 de maig, ja que ha de venir a actuar a Valladolid".

Francisco Javier León de la Riva, alcalde del PP de Valladolid.

"La detenció d'Isabel Pantoja és una cortina de fum per tapar las pròpies vergonyes del Govern Zapatero"

Miguel Arias Cañete, responsable d'Economia del PP.

"No bebo otra cosa, agua aparte, nada más que vino"
" Déjeme que beba tranquilo, mientras no ponga en riesgo a nadie ni haga daño a los demás."
"No puede ir a más de tanta velocidad, no puede comer hamburguesas de tanto y además se le prohíbe beber vino; déjeme que decida por mi, que en eso consiste la libertad"
"Es como esos letreros por las autopistas que dicen 'No podemos conducir por ti'; y quién te ha dicho a ti que quiero que conduzcas por mí".

José María Aznar, president de FAES.

Disfruteu de la seva extraordinària intel.ligència:

Quan podré tornar a caminar?

2007-04-30T08:52:00.000+01:00

Dissabte al matí. M'he llevat d'hora. Hem de fer canvis a casa, pintar una habitació i traginar tot el contingut d'un armari, que fa almenys, quatre anys que no es toca. S'ha d'empaquetar tot i destruir i baixar al carrer l'armari vell, perquè la setmana vinent ens en porten un de nou, flamant i molt més gran.

Esmorzo, cafè amb llet i cereals, i començo a endreçar precipitadament les coses que són pel mig. Faig viatges de la rentadora al cubell, vull posar una rentadora. Porto unes xancletes de plàstic, d'aquestes que si ets modern, en pots dir unes "flip-flop". Fa calor, així que he desterrat les sabatilles d'hivern. Entro a l'habitació, de pressa, amb la roba a les mans. Camino cap el cubell i de cop i volta un crit espantós surt de dins de les meves entranyes.

No sabia ni que podia cridar així. Caic damunt el llit, la xancleta vola, i la roba cau a terra. Em toco el dit petit del peu dret. I no puc parar de cridar. Em fa molt mal, i no tinc ni puta idea de què m'he fet. Em toco el dit petit del peu dret, el trobo estrany, és en posició horitzontal enlloc de ser en posició vertical, com li tocaria. Sense pensar-m'ho gaire me l'agafo i me'l poso a lloc. Fa "clec". No sóc gaire conscient del què he fet, però els crits que continúen sortint-me de dins, em convencen que allò no serà un copet de no res.

De cop i volta, em miro el peu, el dit ja és de color fosc, però ara almenys és en posició vertical. Demano gel i me'l poso al peu. Els crits han passat a ser llàgrimes, i me n'adono, ploro de dolor. Intento posar el peu a terra i caminar; impossible. No puc. El peu s'infla, i sembla una bota. Ho veig clar, he d'anar a urgències: potser no m'he col.locat prou bé el dit, o potser el tinc fracturat.

Odissea per baixar les escales, no tinc ascensor, i són cinc pisos. Trigo una eternitat. Arribo al carrer. He trucat un taxi, i espero que arribi. No arriba. Triga ben bé un quart d'hora. M'he entaforat unes xancletes d'estiu, que he rescatat de l'armari que aviat no serà armari, i veig que el peu fa agafant forma de globus, les tiretes de les xancletes es claven a la carn. Arriba el taxi: "A la clínica X, si us plau".

Arribo a la clínica. Coixa i com puc, m'atanso al taulell. Ni bon dia. La noia, que té un paquet de Marlboro al costat de la pantalla de l'ordinador, el mòbil engegat i una ampolla de Coca-Cola, no em fa ni cas. Al cap de cinc minuts, es digna a mirar-me. "¿Qué te pasa?". I penso, "I a tu?". Miss Simpatia apunta les dades i diu que m'esperi, que ja em cridaran. Em criden. Entro.

Li explico al metge el què ha passat. Posa uns ulls com taronges, em pregunta si m'he desmaiat durant l'operació de posar el dit a lloc. Li dic que no. Diu que sóc valenta, que molta gent arriba a urgències amb els dits desllorigats, sense haver-se atrevit a tocar-los. En fred, l'operació es veu que és molt dolorosa, i que després encara costa més de curar. Em diu, que normalment les dones són les úniques que fan aquestes coses, que els homes normalment tots criden molt, però hi arriben amb el desllorigament intacte. Ho va dir ell, no m'ho invento. Al.lucino amb el què m'explica. No m'ho vaig plantejar jo, ho vaig fer i ja està. Segur que si m'ho hagués pensat gaire no ho hagués sabut fer, o pogut fer.

Em diu que fins d'aquí a quinze dies me n'oblidi de caminar. "Com? Quinze dies?". "Has de demanar la baixa, i més si no tens ascensor". Tinc un pont per endavant i un peu com una pilota de futbol. Fantàstic, això és fantàstic. "Has de posar-t'hi gel, i fer banys d'aigua amb sal, i esperar que baixi la inflamació. Te l'has col.locat perfectament, jo no ho hauria fet millor". Em diu. Ves per on, una facultat amagada, col.locar dits a lloc. Qui m'ho hauria dit.

Tenir el menjador ple de caixes de cartró no facilita la meva mobilitat, i més tenint en compte, que vaig en crosses pel pis. Fins i tot per anar a fer pipí. Inútil, em sento. Del tot. El peu segueix inflat, però ara és de color blau fosc. El dit continúa en vertical. Jo en canvi, semblo un quatre, el sofà se m'ha empassat, des del dissabte...

Sant Jordi

2007-04-23T19:20:00.000+01:00

Bon Sant Jordi blocaires!!!!!!
Quin llibre recomaneu???

Friedlander

2007-04-21T16:32:00.000+01:00

Del 13 d'abril fins al 24 de juny de 2007, teniu oportunitat de veure les fotografies de Lee Friedlander al Caixafòrum, de Barcelona. Si podeu, i us agrada la fotografia, no us la perdeu! Tots alguna vegada hem torbat alguna composició, o alguna fotografia que fa molts anys ell ja havia atrapat dins el seu objectiu. Un objectiu de mestre.

Us proposo deu imatges, que podreu veure si aneu a la Expo, amb quina us quedeu?

Maria de la Pau Janer, em caus mega-super-fatal (II)

2007-04-15T20:22:00.000+01:00

El 29 de desembre de l'any passat vaig escriure un post que feia temps que volia escriure, que tenia dins el pap, i amb el que creieu-me, em vaig quedar ben a gust. Sovint, quan hi ha gent que et treu de polleguera, dedicar-los una bona esbroncada, encara que sigui virtual, et deixa com nou, o com nova, en el meu cas.

Avui, curiosament, hi he trobat dos nous comentaris anònims, de gent dels Països Catalans, un des del País Valencià (aix! Mariadelapau! perdona, potser t'estimes més que digui Comunitat Valenciana, oi?) i un altre de ses illes, i he pensat que... per què no reprendre antics temes si els temes retornen a tu? i més encara si els antincs temes retornen a tu, i et donen la raó en allò que fa temps ja saps del cert: Mariadelapau Janer no et puc ni veure, ni en pintura.

Sí, amics, la MariadelaPau de Corbella i Janer, ha fet el què ja feia temps que havia d'haver fet. Treure's la careta i ser sincera amb tots nosaltres. Serà la número vuit en la candidatura d'en Jaume Matas al Parlament balear. No sonen els violins de fons? Quina parella més maca, en Matas i la MariadelaPau, per fi caminen plegats, treballaran colze a colze perquè la llengua catalana s'extingueixi a les Illes Balears, i perquè els alcaldes corruptes puguin fer-se encara més rics. No us entredeix el cor, tan bella i entranyable imatge?

No oblideu que el pare de l'escriptora, el molt respectable escriptor Gabriel Janer Manila, a qui deu tant la seva filla, però no precisament el do d'escriure bé, ja és president de l'Institut d'Estudis Balears des que, es va fer tant i tant amic d'en Jaume Matas (cognom sinistre, matas tú, mata él, matamos nosostros, i matan ellos).

La Premi Planeta (premi que abala sempre la qualitat literària en aquest país, ja ho sabeu), es va deixar veure, ben embarassada d'en Corbella-no-sé-que-em passa, al costat del "guapu" de l'Artur Mar, en diferents mítings de la campanya electoral, envoltada en tot moment de banderes catalanes, que s'enlairaven davant seu omplint el seu cor de joia i de sentiment nacionalista (català, és clar). Pobre Mas, vés-li tocant la panxa a aquesta, tu!, vés! ja veus la sort que has tingut, des d'aquell fatídic dia.

També el 1995 es va fer molt amigueta dels socialistes balears, i semblava que arribaria a ser Consellera de Cultura si molt s'ho proposava...Finalment va decidir no anar a les llistes socialistes perquè una tal Teresa Nieto, llavors socialista i feminista, i ara del partit popular i suposo que encara feminista (com es conjumina això?), la va atacar sense compassió. Ara es podran reconciliar, i fer-se amiguetes perquè ja són del mateix partit.

Així que, benvolguda MariadelaPau, no saps per on navegues, filla meva, potser ara has trobat el camí definitiu, aquell que tant t'ha costat emprendre, aquell que segur, et farà ser feliç amb tu mateixa, amb allò que sents de debò dins el teu cor de traidora, de fatxenda i d'escaladora professional. Tant te fa la literatura, només t'agraden els diners. Ara ja tens un programa a la televisió balear, i m'han dit que el teu maridet també. Heu de tornar els favors, o què?

Si us plau, no escriguis més, t'ho demano per favor. Tots podrem viure sense els teus articles a l'Avui, ningú no els necessita. Si escriure en català no et va, no t'agrada, que ja ho sabem, vaaaa..., que no cal de debò.

No facis publicitat a favor del renovat diccionari de l'IEC, no t'agrada utilitzar-lo i segur que els calers que t'han donat, els faràs servir per escriure una altra novel.la formidable en castellà, amb la que guanyaràs més i més premis Planeta, fins que no ho dubtis, arribaràs a ser Premi Nobel de Literatura, la més gran escriptora en llengua castellana que mai s'hagi vist.

No enganyis més als senyors de CIU, que van confiar en tu. Els has traït, i segur que tot i que ets molt guapa i feies molt bona parella amb en Mas, al "guapu" no li deu haver fet gens de gràcia aquesta sortida teva de jugar a l'hora del pati amb gent del PP. Et trucarà per fer-te pam-pam al culet.

M'agrada molt que siguis del PP, és l'únic que et faltava per ser odiable al cent per cent. Gràcies.

Proserpina

2007-04-13T19:41:00.001+01:00

Coneixia l'escultura d'en Bernini, sabia que la Vil·la Borghese era un museu a la llista de museus pendents. VAig decidir solucionar-ho en el darrer viatge a Roma amb els alumnes. Arribar-hi és costós, perquè s'i ha d'arribar en autobús i és a dalt de tot d'un turó, com gairebé tot a Roma. Un cop dalt, una Villa immensa, per descobrir.

Vaig veure les dues figures allà, al mig de la sala, envoltades de nens i nenes a qui la professora els explicava la història de Proserpina, i ells amb uns ulls com a plats, asseguts i escoltant, seguien la història sense perdre-se'n ni un detall.

Jo mentre m'hi acostava, pensava que d'un moment a l'altre aquella mà acabaria prenent vida, i que la violència amb què arrossegava la noia, tard o d'hora la faria caure al terra. Sense que el gos de tres caps hi pogués fer gran cosa. I m'hi arrossegaria a mi també.

No poder tocar una escultura com aquesta em sembla un crim, em fa posar rabiosa, em fa sentir frustrada. I llavors, és quan odio profundament als vigilants de sala, a aquells que no et deixen acostar a més d'un metre d'un Cézanne, o que et renyen perquè mires de fit de fit, sense tocar-lo, un Picasso.

I si quan marxen els nens, puc dissimuladament fer lliscar els meus dits pels malucs i els dits dels peus de la figura? I si li puc eixugar les llàgrimes? I si puc acariciar els seus rínxols?

No puc. Ni podré. Només en tinc la fotografia. Els dits continúen enfonsant-se en la carn, el cor segueix bategant.

Segur que quan torni a Roma tindré més sort.

Resum post-Setmana Santa

2007-04-10T19:17:00.000+01:00

Suposo que una mica la vida, es pot resumir en tot un seguit de coses que et proposes de fer i aconsegueixes fer, i aquelles que malauradament o no, vés a saber, no acabes fent mai, tot i que te les proposes una vegada i una altra... Vet aquí el resum d'allò que hagués pogut ser la meva Setmana Santa i no ha estat, o el què ha estat i hauria pogut ser.

No he anat a cap processó de Setmana Santa, ni n'he vist cap. Això és ben estrany, perquè viatgis on viatgis d'Espanya durant aquests dies és impossible no trobar-te'n una de cara. Aixó sí, he vist documentals sobre el Codi da Vinci i sobre Jesús de Natzaret, com toca en aquestes dates. Inclòs un trocet de La Pasión de Cristo, que intercalava amb altres cadenes tot fent zapping perquè tanta sang i tanta carn despresa del cos, em va marejar força en segons quines escenes. Animal!

És la primera Setmana Santa en molt de temps que no faig cues a l'autopista, ni agafo un avió per anar enlloc. Podria haver fet un viatget, però m'he quedat a Barcelona, amb una petita intermitència per a anar a terres meridionals, però entre setmana, quan encara es pot circular per l'AP-7 amb certa tranquilitat, això sí, pagant religiosament els dos peatges + 1 peatge que no pago, el de Torredembarra perquè faig la trampeta d'entrar i tornar a sortir, que segur que tots ja coneixeu, almenys si sou asidus de l'infern Apeset en direcció sud.

No he corregit ni un sol exercici, ni un sol exàmen, ni m'he preparat una sola classe. Vacances vol dir descansar, i això és el què he intentat fer. Total, tampoc no m'hagués endut la feina a cap lloc on hagués anat de vacances, oi?

He redecorat la meva vida, gràcies a Ikea. Llibreria nova, i menjador amb nova distribució. La pega és que les estanteries s'han de muntar i cargol per aquí, cargol per allà, la cosa s'allarga més del que una voldria.

He pensat en la meva futura destinació, encara que em vaig proposar no pensar-hi fins que les llistes fossin definitives. El putuconcursdetrasllats ja ha sortir, però no m'han donat plaça. Això sí, la meva me l'ha pres una senyora que més de trenta anys que "treballa" i té "només" 130 punts més que jo(treballar dins de l'ambient ensenyament significa literalment treballar com a interí, substitut o bé funcionari de carrera; sinó no "treballes", et toques els collons, es veu!). Així doncs l'any vinent canviaré d'institut, i no sé a quin lloc del Baix Llobregat, Barcelonès o Maresme aniré a espetegar. No sé si hauré d'anar a treballar en cotxe o bé hi podré arribar en transport públic, o tampoc quins cursos donaré. La tombola encara que no ha acabat, "hagan juego señores"! No m'han donat plaça a les llistes provisionals, veurem si en tinc a les llistes definitives que surten la setmana vinent, i si nó, a esperar, fins el juny. Pacièèèèèènciaaaaaaaaaaaa! i probablement, més paperassa! eccsss!

No he pogut anar a la platja, ni a prendre el sol, com la majoria de catalans i catalanes que no han anat de vacances, suposo. I això que gairebé cada any, el primer dia de platja l'enceto sempre per Setmana Santa... haurem d'esperar-nos, doncs!

M'he llegit el llibre Per què parir. Crònica d'un desengany de l'Anna Grau, i sí, me'n podria haver llegit un altre, però ha estat aquest. Un llibre gens imprescindible, però ben escrit, d'aquells que passen sols. D'aquells que pots llegir, sobretot si ets dona i tens més de trenta anys, però ep! nois!, vosaltres també el podeu llegir, perquè parir, sol ser cosa de dos, en última instància. Us deixo alguns pros i contres per tenir fills que ella proposa, sobre la taula, així com qui no vol la cosa:

- I si aquesta és l'oportunitat perfecta de demostrar que la meva mare s'equivocava?

- No veig en mi ni en la meva genètica res que valgui la pena perpetuar.

- Tampoc no veig enlloc homes que s'ho valguin.

- Res no és tan definitiu com sembla. Els nens creixen de pressa. Fins i tot marxen!

- I si fos el millor que t'ha passat mai?

Volia posar-me al dia del bloc, escriure més i comentar els posts dels blocs de la gent que llegeixo, però on últimament no deixo petjades. Però no ho he fet. També he fet vacances del bloc, però no el vull abandonar, almenys de moment.

Volia anar en bicicleta, però no he fet. La bicicleta plegable fa molt bonic al balconet de casa, i la capeta de pols no li farà cap mal. Per què ha plogut cada dia, aquesta Setmana Santa?

Per què a Madrid han fet un reportatge sobre els castellanoparlants a Catalunya que es diu Ciudadanos de Segunda? Per què ens tracten com si fossim terroristes per parlar i escriure la nostra llengua? Per què no ens deixen en pau d'una putavegada o és que vénen eleccions i s'ha de menjar el coco als madrilenys de pressa i corrents, perquè el separatisme i la desmembració d'Espanya no sigui un fet consumat? Per què aquest matí ja m'he aixecat de mala llet quan he sentit només un tall de 30 segons d'aquest reportatge? Per sort, segur que hi ha molt madrilenys que no es deixaran manipular, segur que no.

Geografia del meu cor (Lluís Llach dixit)

2007-03-24T20:48:00.000+01:00

Tinc ganes de recórrer la geografia del teu cor. Però costa, perquè és com si des que et sento més a prop, em trobés dalt d'un núvol blanc. Tinc un clavell per tu, i te'l posaré a la solapa, quan siguis prop del mar. Potser el desig de veure't em farà estar neguitosa, però a poc a poc, hem de pensar que sempre queda un fil, un fil que podem estirar. El dia, arribarà i llavors et cantaré una cançó sense nom. La tendresa que sento, de ben segur em farà dir-te que jo hi sóc si tu vols ser-hi. Et portaré a Verges, i on tu vulguis,i quan siguem allà on tu vulguis ser, tossudament alçats ens mirarem als ulls. Ens cal que tinguem sort, però estic segura que en tindrem, perquè tu em donaràs el teu alè i la teva vida i junts sabrem aprendre és necessari persaber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Quan tinguis son et cantaré la cançó a Mahalta, i nadarem per meandres blaus. Viurem en un país petit, però on la gent venim del nord i venim del sud, i sovint ens entenem en una mena d'amor particular difícil d'explicar. El viatge a Ítaca no es pot aturar, mai i ara el començo amb tu.

En aquest text que escric pensant en algú molt concret i molt inconcret a l'hora (jo ja m'entenc), hi ha l'essència d'en Lluís LLach just en l'ordre en què avui, ha cantat les vint-i-quatre cançons, en el què diu que serà el seu últim concert. Ha acabat amb una nova cançó, composta abans d'ahir, Verges 2007, una bonica mostra d'agraiment al seu públic fidel... Me l'he mirat des del sofà, des de la primera nota fins a l'última, i sí, ho reconex, kleenex en mà.

No sé a quants concerts d'en Lluís Llach he anat a la meva vida. Crec que des de Maremar he anat a la majoria de les presentacions dels seus nous discos, i l'he vist al Palau Sant Jordi, i a tants i tants llocs. Recordo el primer autògraf que em va firmar, després d'esperar-lo més de mitja hora, nerviosa disc en mà, als passadissos del Teatre Fortuny, a Reus. Recordo especialment la presentació del Porrera, quan en Martí i Pol em va firmar el disc, amb aquella lletra clara i viva que tenia. A sota, també va fimar en Lluís.

Recordo la meva carpeta de la uni. Folrada de fotos i entrades d'en Lluís Llach. I això que era naturalment, "demodé" total, i els colegues se n'enfotien de mi a base de bé, però jo res, passejava la carpeta orgullosíssima, i encara la dec tenir per algun lloc. Al primer concert hi vaig anar quan tenia 10 anys, amb els meus pares. Tenien tots els discs i recordo que uns dels primers que em vaig posar va ser el del concert del 1976, i l'escoltava una vegada i una altra...

Quan els seus concerts es van començar a convertir en parlaments i monòlegs de caire polític, l'ídol va anar caient. Quan parlava més que cantava, en ocasions el vaig trobar massa pesat, i això que jo li perdonava tot, perquè als ídols ja se sap. Quan va dir que plegava quatre vegades i no va ser cert, em vaig empipar. Quan va dir que plegava definitivament me'l vaig creure, i el vaig anar a veure a l'Apol.lo amb un amic, però en vaig sortir un xic decepcionada, amb un regust que mai abans no havia sentit. Ja en fa més d'un any d'allò, i ha plegat avui.

Sí, estic emprenyada amb ell, es nota? i no he anat a Verges perquè no m'ho hauria passat bé, perquè hagués estat empipada, encara que inevitablement contenta de tornar-lo a veure, perquè és com aquell tiet que fa temps que no veus.

Sí noi, estic enfadada amb tu, perquè no t'entenc massa últimament. Però si vols plegar, t'ho haurem de respectar. Encara que ens facis una putada, a tots. Als incondicionals de sempre, als nous fans, i als que hem estat crítics amb tu però no podem evitar emocionar-nos sentint com cantes, podrit. Als que no ens agrada que als teus concerts es cridi a favor de la in- inde - independèn- cia!!! de Catalunya, perquè em sembla una postura poc oberta a d'altres postures. Perquè no tots els teus fans som independentistes, encara que siguem catalanistes.

Avui hi eren tots, des d'en Montilla a en Tete, a en germà d'en Tete, a la Geli, al Sostres, al Mas, el Benach, l'Ariadna Gil i el seu maridet, en Puigcercós, i en Pep Guardiola, i la Mari Pau Polvet (uix! Huguet) i tots bé que t'han donat la mà i t'han abraçat,tot i la canya que els has fotut... Però, diga'm...què hi fot en Montilla al teu últim concert? Vols dir que no és el primer de la seva vida?

La contradicció sigui amb nosaltres, kleenex en mà, t'ho dic.

Anecdotari

2007-03-11T19:12:00.000+01:00

1) Un cargol a l'amanida

Il nuovo faginetto és un restaurant humil però efectiu. Normalment s'hi serveix pasta de primer i alguna cosa de tall de segon, pollastre o porc, acompanyat d'amanida o patates a la romana, tovetes i amb gustet a herbes aromàtiques. Enmig de l'enciam, la princesa del pèsol s'hi va trobar un cargolet, petit, petit i inofensiu, inofensiu. El fet de veure el cargol, enmig del plat, al costat del tomàquet va provocar un enrenou considerable.
Resultat: indignació de les princeses del pèsol, i la negativa a tornar al restaurant a sopar, tot i tenir-lo pagat per tres dies.
Resultat de debò: hi van anar cada dia. És millor menjar amanida amb algun cargolet perdut, que no pas morir-se de gana, no?

2) Superglatiatore Mario

És romà. Fa metro seixanta cinc a tot estirar. Té una dona que el triplica, tant el alçada com en amplada. Han tingut vuit fills. A la paret del local, citat anteriorment, una fotografia en blanc i negre d'Escrivà de Balaguer somrient presideix el restaurant, al costat d'una altra del Papa Joan Pau II i el Papa Benet XVI, tots dos, de blanc immaculat. El somriure de l'Escrivà em fa empassar la pasta al dente de pressa, deu ser perquè vull desfer-me de la seva mirada inquietant.
En Mario es fa dir Superglatiatore Mario, i a la porta del local s'hi pot veure una fotografia d'un gladiador amb en cap superposat del propi Mario. Sempre va amb una faixa negra i amb llacet. Sovint fa broma i va per feina. És simpàtic, però la seva dona fa por. Va sempre vestida de negre i és grossa a més no poder. L'any passat ja hi vam anar, aquest any ens ha reconegut i s'ha volgut fer una fotografia amb nosaltres i tot!

3) L'autobús

Agafar l'autobús a Roma és tota una aventura. Els carrers no estan asfaltats i els adoquins es fan notar a la columna. Són sempre plens a vessar i sovint no hi ha lloc per seure. Sóc ràpids, però el conductor frena d'una manera brusca i si no t'agafes bé pots acabar amb el cul a terra amb molta facilitat. El metro tanca a les nou. Havíem d'anar cada dia a l'hotel amb autobús, primer el 64 des de Termini i després el 492 fins a Pius XI, uns tres quarts d'hora en total. Trajecte amè i força accidentat per acabar les llargues caminades i passejos sota el sol.

4) Fent de carabinieri

Fer rondes pels passadissos de l'hotel quan estàs morta de son no és la il.lusió de la meva vida. Però quan els alumnes van a les habitacions, comença el xou. I el xou no pot durar més de 30 minuts. Disoldre reunions de més de vuit persones en una sola habitació, evitar crits i corredisses i cops de porta és pràcticament una missió impossible. Com que tots hem estat adolescents, cal fer els ulls grossos en algunes qüestions, i fer veure que no veus coses que veus, ni sents coses que sents. Sempre i quan la gent que també comparteix hotel amb nosaltres, pugui descansar a gust. Fer de policia no m'agrada, així que la ronda dura poc, i si la cosa es complica, una apagada general de llums dels passadissos i les habitacions és oli en un llum. La foscor calma els ànims.

5) Bufada d'espelmes

Tres alumnes feien l'aniversari mentre érem de viatge. Un panetone gegant i unes espelmes van ajudar a fer una mica de celebració, després del sopar. Els divuit anys són els divuit anys, un bufada general ens va acabar d'alegrar el vespre. La dolçor de les panses hi va ajudar força. Ummmm....

6) La intifada

Visitar la sinagoga de Firenze és francament interessant. Jo mai no hi havia estat en cap, a excepció de l'antiga sinagoga de Ciutat Vella, a Barcelona, avui en runes. A porta, un noi i una noia hebreus venen les entrades. Nosaltres, els professors hi arribem, i preguntem si hi ha algun dels nostres alumnes a dins, ja que els n'haviem recomanat la visita en la seva estona de matí lliure. Ens diuen que sí. Fem la visita, però curiosament, ells ens saluden i parlem, però desapareixen ràpid, ens comenten que l'han visitada de dalt a abaix. Quan marxem, la noia hebrea dels cabells rinxolats, ens atura. Ens fa veure una pintada al terra en guix blanc: INTIFADA , i una estrella de la brigada roja. Tremola, porta una fregona a la mà i es disposa a esborrar-la. Jo em quedo allà mirant-la i em temo el pitjor. Les meves sospites es confirmen, un dels nostres ha fer el graffitti al terra. Ens explica la seva història, ens explica la història dels seus avantpassats, de la seva família, ens explica que ha fet el servei militar a Israel, i que no està d'acord amb les postures del seu país en molts aspectes, entre elles la obligatorietat de fer el servei militar a homes i dones. Ens explica que s'ha sentit ferida i que voldria dialogar amb el noi que ha fet la pintada. Nosaltres, ens sentim responsables del fet, per proposar la visita i per la ignorància dels nois, i per la manca de respecte. En un moment de la conversa, li noto una llàgrima als ulls, però no li acaba sortint. Mentre parla ens diu que coneix el català, i que sap que ha estat una llengua prohibida. Així doncs, les històries no són sempre com ens les han explicades, oi? Ella ens diu que entèn que hauria d'haver parlat amb el noi, i que li fem arribar els seus sentiments.
Surto d'allà amb el sentiment d'haver après alguna cosa. Un cop veiem a l'alumne sospitós, li diem que hi volem parlar. Ens diu que ja sap per què, ens diu que li sap greu, que ho ha fet per ideologia, que no pretenia fer mal a ningú. Fins que no acabo d'explicar-li tot el què la noia m'ha dit, veig com baixa els ulls i no em mira. Sent vergonya i se n'adona de l'estupidesa que ha comès.
Em sembla que tots hem après una cosa, parlant la gent es pot entendre. Tan de bo fós veritat arreu del món. Li recomano que llegeixi El jardí dels Fizzi Contini o la trilogia de Primo Levi, i que ja en parlarem més endavant. Em promet que ho farà. El seguiré.

7) El robatori

Una nit de discoteca a Firenze, amenitzada per cinc cubates acaba en robatori. La cartera ha desaparegut, els 100 euros també i el DNI imprescindible per poder agafar l'avió, també. L'alumne preocupat ens explica que no sap on té la cartera, que creu que li han robat i que a l'arribar a la discoteca la portava a la butxaca. De bon matí, anem a veure els carabinieri, aquest cop els de debò, per fer la denúncia. Una intèrpret tradueix al noi l'interrogatori a l'espanyol, i omple, nerviós, l'imprés que li posen davant. L'oficina s'assembla força a les de la policia d'aquí, vella i amb impresos llargs i pesats. Tot plegat, una hora. Li donen un paper, amb la denúncia. Ara ja podrà pujar a l'avió. Respira tranquil.

8) Les tovalloles sospitoses

Entro a l'habitació. Tres tovalloles sospitoses, d'un color sospitós són al terra de l'habitació. En queden dos al llit. No han baixat a esmorzar. Els obro la finestra, l'habitació fa olor de feres ferotges. Damunt de la tauleta una ampolla de Ballantine's, ara entenc les tovalloles sospitoses, l'olor a fera ferotge i la son que ha provocat que ni l'esmorzar els fés alçar-se. Dos minuts i marxem.

9) Les maletes sense rodes

Ryanair no ens ha perdut cap maleta. Però tres d'elles han tornat sense rodes. O bé les maletes ja no són el què eren o bé, les tracten a patades. Per la resta, tot ha anat sobre rodes.

Itàlia, que vinc!!!

2007-03-03T21:48:00.000+01:00

D'aquí a dotze hores, si no passa res, seré a Roma. Amb els meus alumnes de Segon de Batxillerat...Després ens esperen Florència, Siena, San Giminiano i Pisa. Tornem el divendres. Cuideu-vos molt.
Anotaré les anècdotes, no patiu.

Infiltrados versus Babel

2007-02-26T09:23:00.000+01:00

Aquest matí he escoltat RAC 1, com cada matí. M'encanten les batalles Gemma Calvet contra Màrius Carol, perquè els trobo genials, cadascú en la seva manera ridícula d'entendre la societat, la cultura i la vida en general. Cadascú en el seu paper, un d'esquerres, i l'altre de dretes, cauen en els paranys típics dels consevadors i dels progres que ho són, i no són gaire crítics amb les seves respectives postures.

Em regalen bons moments, els dilluns al matí, però avui m'ha semblat que ha arribat el moment de parlar-ne.

He vist Babel, i he vist Infiltrados. Em va agradar molt més la segona, però molt més i on vas a parar, i per primera vegada en anys, estic d'acord amb l'Acadèmia a l'hora de triar la pel.lícula guanyadora. Ni la Gemma ni en Màrius no han vist Infiltrados, perquè és clar, és una pel.lícula de mafiosos, que segur que és una merda, no? Doncs no, és una pel.lícula de mafiosos, però amb guió espetarrant, pel meu gust vaja, amb interpretacions que valen molt la pena. Reconec que la vaig anar a veure perquè m'hi van estirar, però en vaig sortir encantada.

Babel, una pel.lícula crítica amb la societat americana, Sra. Calvet? Babel, una pel.lícula que parla de globalització? Babel, una pel.lícula que planteja els problemes socials del planeta? I què més! Babel és una pel.lícula plena de tòpics: els mexicans són uns estúpids, els japonesos uns obsessos sexuals i només juguen a les màquines i al karaokee, els àrabs són incultes i ignorants, els americans viatgen a un país del tercer món i miren a tothom per damunt l'espatlla... El món, no és així. Els tòpics ja no poden servir per fer pel.lícules amb una suposada crítica social al darrera. No ens confonguem, no caiguem en paranys.

Uns americans, que per cert, perden un fill de mesos, i per arreglar-ho viatgen a un país subdesenvolupat i abandonen els seus fills grans amb la serventa mexicana... Quins valors, quina responsabilitat, no?

En fi, Infiltrados versus Babel.
Di Caprio versus Pitt.
Hellen Mirren versus Pe.

L'Acadèmia l'ha encertat, ja era hora!!

L'home dels mitjons blancs

2007-02-23T19:40:00.000+01:00

Entro al metro, vaig de pressa, avui m'he llevat una mica tard i els dos o tres minuts de retard em fan anar treient el fetge per la boca.
Per sort, sempre trobo lloc al metro, perquè no vaig en direcció a la gran urbe, sinó en direcció contrària.

Davant meu un noi elegantíssim llegeix l'adn. Camisa negra, corbata lila i americana negra, tot ben planxat. Pantaló negre, amb la ratlla ben feta, recta del tot (com es fa això?). Segur que viu amb la seva mare, he pensat. Sí, ho sento, ho he pensat...

Porta una bufanda lilosa, a conjunt amb la corbata. Ben pentinat, amb el cabell molt negre i amb un lleuger despentitat, que el fa modern.

Un cop he fet la repassada general, baixo la vista. Arribo a les sabates, i no m'ho puc creure. Són marrons. Marrons clares. Molt clares, i molt brutes, i molt velles. I per poc que no em moro, els mitjons són blancs, ben blancs.

Fins aquell moment havia pensat que era un noi elegant, molt elegant. Però per què algú no li ha dit que no es poden portar mitjons blancs amb el tratge negre, i encara menys, sabates marrons clares?

No podia apartar la vista dels mitjons, aquella blancor em trastocava ja de bon matí.

Mentre s'allunyava escales mecàniques enllà, pensava que mai, mai, ningú no és perfecte.

La foto promesa

2007-02-23T19:35:00.000+01:00

On és La Reusenca?

Gospel Chor

2007-02-11T21:09:00.000+01:00

Ja sé que per molts, disfressar-se als 31 anys us pot semblar una bestiesa. El Carnaval, a mi, sempre m'ha agradat, i us ho confesso, encara m'agrada ara. Però em costa trobar gent amb qui poder-me disfressar, perquè els amics o passen, o ho troben un absurd, a aquestes edats... I disfressar-me sola, doncs casi que no, oi?

Però a l'institut, he convençut als alumnes de la meva tutoria perquè es disfressin i participin en el show del Carnaval, i al final han decidit disfressar-se d'ABBA, i en faran una versió especial, i tot, en playback, és clar. Jo ja em veia amb les malles i una perruca rossa, fent parella amb l'altra professora (de morena), però al final, sembla que també hi haurà una comparsa de professors.

N'hi ha uns quants que ens apuntem a tot, a sopars i al què convingui, així que vam proposar que aquest any sí, disfresses i comparsa. Però de què ens disfressem? Ha de ser fàcil, i barat, i que faci gràcia, i també que poguem liar-la una miqueta damunt l'escenari. I així és com va sorgir la idea de disfressar-nos de cor de Gospel, amb perruques a la Jackson Five i arrecades ben grosses, amb pits i culs enormes.

El repte consisteix en fer les túniques i tenir-ho tot a punt per divendres al matí. Vaig trigar tota una tarda en retallar la peça de roba, i cosir-la, amb la màquina nova que em vaig comprar al Lidl aquest Nadal a 59 eurus, i que de moment em serveix per fer-me les vores de tots els texans, que n'estava tipa de pagar 6 eurus cada cop!! Era una prova, però sembla que ha agradat. Així que he anat a comprar els 30 metres de tela que ens calen per fer-nos totes les túniques. La roba, vermella i llampant, ja és a l'institut... ara falta veure qui cosirà i qui retallarà ! Si les coses improvisades surten bé, aquesta hi ha de sortir per força.

Continuarem informant, i prometo foto si la cosa va endavant, cosa que espero, ja que la tela ja està comprada i no tinc ganes de fer-me cortines vermelles noves per a tota la casa!

Ho farem així de bé????????
Segur que no, però riure, vols dir que no riurem?????

Gent del barri (I): l'home pèl roig del súper

2007-02-08T17:42:00.000+01:00

El meu barri és una mina. Fa anys que hi visc, em penso que des del 1998, ostres! gairebé deu anys, què fort. Amb el temps, hi ha persones que trobes cada dia anant a comprar, en una o altra botiga o senzillament pel carrer. Hi ha personatges d'aquests a qui ja he batejat,però no sé com es diuen realment, a qui ja conec per aquella o aquesta anècdota.

Enceto nou apartat temàtic: la Gent del Barri. El nom sí, l'he triat perquè la sèrie en qüestió m'encantava, no me'n perdia ni un sol capítol i la trobava genial i perquè tota la gent a qui m'agradaria presentar-vos és, ni més ni menys, gent del barri.

L'home pel roig del súper treballa de sol a sol. L'establiment on treballa és un super d'aquells taronges i negres, amb nom d'operació matemàtica, i que per dins, semblen més un bar-restaurant fashion, que un supermercat. Sempre porta una camisa taronja, un taronja gairebé fluorescent, arromengada a mitja màniga. Obre el súper i el tanca. Quan marxo a treballar ja hi és, i de vegades, quan vaig a comprar la llet,o qualsevol cosa que em fa falta, gairebé a l'hora de tancar, també. És calb, però abans de ser-ho era pèl roig. Té la pell molt blanca i duu ulleres, unes ulleres daurades, que per la suor sovint li regalimen nas avall.

Coneix a les clientes pel nom i si li demanes, et busca l'enciam més llustrós de tota la parada, i et fa creure que el compres barat i que serà bo. Fa repartiment a domicili. Ell sol se n'encarrega de tot el barri. Si camino pel carrer i sento el soroll del carro de la compra del súper, a tota velocitat, ho sé del cert, és ell. Em giro, i efectivament, ho és. Sempre fa els repartiments a peu, amb un carro de la compra ple a vessar. Súa molt i sempre córrer, no sap parar ni prendre's la vida amb més calma. Ho dóna tot per la feina, i si un dia el súper tanca o pel què sigui, el fan fora, no ho suportarà. Ho sé també del cert.

L'home pèl roig del súper és estressant. Si col.loca els sucs de fruita al prestatge, ho fa sempre amb ordre, i deixant exactament el mateix espai entre suc i suc, ni um mil.límetre més, ni un mil.límetre menys. Però forma part de la gent del barri.

Pintar la llum

2007-02-04T13:47:00.000+01:00

Dissabte al matí. De cop i volta, sóc passejant dins un petit laberint de passadissos foscos, tènuement il.luminats, estratègicament en clarobscur. No conec l'artista que ha pintat aquells quadres,i el director de cinema em sona molt lleugerament. Conèixer-los ha estat la sorpresa del cap de setmana.

Dinamarca, finals del segle XIX. No hi estat mai a Dinamarca, ni a cap país nòrdic. Segurament és una assignatura pendent que hauré de solucionar algun dia. El passeig pels corredors folrats de paper gris perla, em fan sentir una serenitat poques vegades experimentada, en una exposició. Portes que s'obren i es tanquen, personatges que et dónen l'esquena, que no et parlen, però et diuen molt. Hammershøi i Dreyer, dos danesos, dos artistes, dues visions al CCCB.

Diumenge al matí. El sol no brilla, el sol es resisteix a sortir. Però tinc el raig de llum d'en Hammershøi. El podem compartir, si voleu.

No t'entenc

2007-01-28T19:21:00.000+01:00

Prou que m'agradaria ser dins teu per saber què penses. Però no hi puc pas viatjar dins teu. Ara no t'entenc, no sé perquè ho fas això... Si estàs enfadada per què no m'ho dius? Si estàs contenta, per què no m'ho demostres? Estic ben despistada amb tota aquesta història, perquè és com si caminessis dins un mur, un mur del qual et protegeixes de tot el què tens a l'exterior. Has de sortir-ne si vols ser una noia feliç, si vols que ell també sigui feliç.

Prou que m'agradaria poder-te dir que em sap greu. Però no me'n dones la oportunitat. Ara no sé què vols, ni cap on et dirigeixes. De tota manera no deixaré pas que el teu mal rotllo m'afecti a mi. Ara precisament no. No ho vull. I no passarà.

Prou que m'agradaria que m'expliquessis què et passa. Et dono la mà, si la vols.

Prou que m'agradaria saber que ets feliç. I que ell també ho és, amb tu.

Calla, tros de pallasso!

2007-01-23T23:25:00.000+01:00

AVIDA DOLLARS

2007-01-21T18:11:00.000+01:00

Abans d'ahir al vespre vaig enganxar un reportatge a les tantes de la matinada, un d'aquells que no t'esperes trobar a altes hores, quan fas un mini zàping abans d'anar a dormir, per si després de tornar del sopar amb els amics, hi trobes alguna cosa interessant...(ho feu vosaltres això? jo de vegades, sí).I em sembla que vaig tenir sort. Feien un reportatge sobre un personatge que sempre m'ha tingut absolutament enganxada: Dalí.

Els quatre secretaris que va tenir Salvador Dalí durant la seva llarga trajectòria artística, apareixien en el reportatge llençant-se acusacions els uns als altres sobre quin d'ells va tenir la idea de fer firmar Dalí milers i milers de fulles en blanc, per fer-ne negoci. El reportatge no ho resolia tampoc, i no em sembla el més important.

Salvador Dalí va viure del seu personatge, el màrqueting de sí mateix el va fer ric i el va portar a la fama internacional. Dalí era la seva pintura, però també el seu personatge. La polèmica, sempre al seu costat, perquè senyors, la polèmica ven. I ell ho sabia millor que ningú. Algú imagina Dalí avui en dia en alguna tertúlia d'aquestes que fan a la televisió? Insuperable.

Un artista que firma milers i milers de fulls en blanc al llarg de la seva vida, i els ven a milers de dòlars a editors de tot el món, despreocupant-se d'on poden arribar a ser exposats el dia de demà (inclosos els museus més prestigiosos del món), és un artista que efectivament, pensa en els diners, no en la qualitat de l'art. Però no per això, senyors, deixa de ser un artista, un geni, un creador amb majúscules. A més, qui el va obligar a firmar? En última instància l'últim responsable, és clar, va ser ell mateix.

Dalí em fascina tant, com em repugna en ocasions. Haver-se convertit en estafador de la seva mateixa firma, o haver firmat quadres d'altres fent-los passar per seus, el converteix en únic de la seva espècie, just en el moment en què va començar a fer-ho. Sovint s'atribueix aquestes idees a Gal.la, la musa, la dona, l'empresària, el cervell de totes les operacions econòmiques que tancaven. Qui sap. Gal.la sense Dalí no hauria estat Gal.la, segurament. Ni a l'inrevés.

Quan André Breton inventa l'anagrama, Avida Dollars, no sap fins a quin punt l'ha encertat. Tots els que van compartir feina, vida, negocis i oci amb Dalí, van esdevenir multimilionaris, era realment una fàbrica de bitllets, una marca en sí mateix.

Intolerant, rabiosament gelós de Picasso, intel.ligent,avariciós, probablement homosexual amagat darrera una Gal.la sempre present, grandiós, teatralment espanyolista, tècnicament impecable, bon escriptor, traumatitzat pel seu nom que corresponia al del seu germà mort... però sobretot, Avida Dollars. O Salvador Dalí, com vulgueu.

Casaldàliga, una veu compromesa

2007-01-17T16:58:00.000+01:00

Si teniu temps i viviu a Barcelona, o passeu per Barcelona, prop del Passeig de Gràcia podeu passar uns minuts per l'exposició que es va inaugurar dilluns, 16 de gener al Palau Robert, Sala Cotxeres, Casaldàliga, una veu compromesa.
Tinc un amic que hi ha participat i que em va convidar a la inauguració. I hi vaig anar, perquè l'amic s'ho val, i el personatge creia que també.
En arribar-hi, força gent, nebodes i familia d'en Casaldàliga, i gent que l'ha conegut i que ha viatjat on ell treballa i on viu. També gent que hi sobrava, pel meu gust, com en Carod-Rovira, que va fer un discurs excessivament enfocat en el paral·lelisme dels pobles indígenes i la mateixa Catalunya, massa egòlatra, com sempre. Només se sap mirar el melic. Va fer una volta i se'n va anar, però va deixar clar que la Generalitat de Catalunya havia recolçat el projecte, i que ell era allà per avalar-ho. La seva neboda, que sí que l'ha conegut, i que sí que coneix la seva obra, va fer un discurs diferent, molt més emocionat, molt més proper.
No cal estar d'acord amb en Pere Casaldàliga en tot allò que diu i pensa per disfrutar de les seves paraules.
El seu context no té res a veure amb el nostre, i segurament no podem entendre la seva causa que ja fa més de trenta anys que dura, perquè som a quilòmetres de distància d'on ell viu, a quilòmetres de distància de la societat que ell coneix.
La seva visió de la vida no pot desmarcar-se de la religió, la seva lectura de l'Evangeli és la lectura simple, aquella que coincideix amb la primera església, i que té en compte conceptes com l'igualtat o la solidaritat, la més elemental, la que el Vaticà no coneix, la que el Vaticà no predica. La Teoria de l'Alliberament potser inspiraria molta gent, fins i tot no catòlica, o no practicant, em sembla.
No em considero creient, ni practicant, i tot i així, em sento impressionada davant d'un homenet com aquest. Hi ha personatges que sents parlar i se t'erissen els pèls dels braços sense voler. A mi em va passar amb en Bisbe Casaldàliga, i trobo que gent com ell és imprescindible que existeixin, potser només perquè ens diguin allò que no ens agrada sentir o potser perquè ens posin davant els morros tot allò que per llunyà, ens sembla que no existeix.
L'exposició és molt petita, molt senzilla, molt humil; en canvi el personatge és gran, molt gran. M'ha agradat retrobar-lo en aquesta exposició.

Us deixo les seves frases, hi podeu estar d'acord o no, però és valent, dir-les des de la seva posició, sobretot quan has estat anys i anys amenaçat de mort. Almenys jo trobo que sí.

"Puc jurar que s'ha talat el 80% dels boscos d'aquesta regió des que vaig arribar"
"No hi ha ningú incapaç".
"S'ha de saber renunciar".
"La capacitat de la persona es medeix per la seva capacitat d'estar sol".
"Em treureu la vida, però no em treureu la por".
"He fet, faig i faré política tota la meva vida".
"L'església ha maltractat sempre a l'homosexual, se'ls ha de respectar una mica més. S'hauria de parlar d'unió gay, no de matrimoni, i s'evitaria la polèmica".
"La fi no justifica els mitjans".
"Lamento que el primer món sigui tan sensible davant d'un atemptat terrorista, i no davant la fam de tot un continent".
"Tu creus que Estats Units és un país democràtic?".
"Les Nacions Unides són un fracàs, però si no existissin seria pitjor"
"Vivint s'aprèn..."
"Mai he odiat a ningú, però sí he sentit ràbia. No em costa perdonar."

El meme dels pebrots

2007-01-12T19:08:00.000+01:00

L'Albert, de l'Herald de l'Eixample em va demanar que li fés un regal d'aniversari, i no m'hi puc negar... Així que em sembla que he d'explicar cinc coses que no sapigueu de mi. A veure, si hi coses que no sabeu de mi és perquè segurament no us les he volgut explicar, així que batejarem definitivament aquest meme com el meme dels pebrots, perquè toca els pebrots. I és clar, el què se l'ha inventat ho sap, i per això l'ha fet córrer, no?

1.- Tinc la carrera de música, i tinc també fins a quart de piano. Vaig estudiar-la a Reus, en una acadèmia filial del Conservatori de Música del Liceu, i la vaig deixar quan vaig acabar el COU, amb el consegüent cabreig monumental de la meva mare. M'agrada la música i m'agradava tocar el piano, però quan un hobbie es converteix en una cosa feixuga, has de fer ras i curt. El piano és ple de pols, a casa els meus pares, i sovint penso que me'l portaré a Barcelona. Total, d'una experiència negativa sempre se'n pot treure una de positiva, no? De moment, m'han donat un puntet al concurs de trasllats, no està malament, no?

2.- No sóc reusenca de naixement. Sóc...... tarragonina. Sí, ho confesso. Vaig néixer a Tarragona, i al meu DNI ho posa, ho posa i sempre ho posarà. Tampoc no he viscut mai a Reus, ni a Tarragona, sinó molt a la vora, en un poblet petit, petit. Ara, me'n sento, encara que sincerament us dic, ja no sóc, ni d'aquí ni d'allà.

3.- El meu primer jefe em va dir una vegada que "Hauria de tornar a fer parvulari". Com que és una frase que mai he pogut oblidar i mai us l'havia explicat, la deixo anar aquí, i encara gràcies que no digui el seu nom, el seu DNI i el seu número de telèfon. Des de llavors, ell ha tingut tres dones, i dos fills. Ara està divorciat i li han marxat el 90% dels treballadors. Però al cabrón, l'empresa li va bé. Si és que... no es pot tenir tot.

4.- No menjo conill. De petita a casa, portaven un conill viu a la setmana i hi jugava. Després, anava a la cassola, encara recordo aquell escorxador improvisat a la cuina de casa i la meva àvia, ganivet en mà cometent els assassinats. Un bon dia, vaig dir que mai més en tornaria a tastar, i fins avui. Ni morta.

5.- M'hauria agradat ser actriu. Però no he estat mai, llevat d'un parell de representacions a l'institut!

Els treballs s'entreguen el dia que toca

2007-01-09T19:55:00.000+01:00

Aquesta frase ja m'avorreix. Estic farta de repetir-la i estic farta de veure cares d'estorament cada vegada que la dic. Sobretot si quan ho dic, ho dic davant de trenta quatre persones, algunes d'elles majors d'edat i que se suposa que l'any vinent faran una carrera universitària.

Ja fa més d'un mes que vaig dir que el primer dia de classe, el primer dia de l'any, s'havia d'entregar aquest treball.

Mai els faig fer res d'un dia per l'altre, normalment, els deixo sempre una setmana per preparar els treballs, perquè sóc conscient que vull que els facin bé i que me'ls entreguin ben fets, més que res perquè faig servir els treballs per pujar nota i perquè aprovin aquells que tenen molt justos els exàmens. També serveixen per repassar matèria i normalment els faig treballar obres que no hem vist a classe, de manera que s'han d'espavilar a cercar coses noves per internet o per alguna enciclopèdia. I aquí ve el problema: cercar coses noves, pensar i buscar no els agrada. La papilla a la boca, i ben passada pel túrmix.

Ahir n'hi va haver que no van venir. I no van entregar el treball. Cap comentari. Em vaig limitar a passar llista, i a recollir els treballs dels que sí que hi eren.

Avui alguns dels que no van venir ahir, han vingut avui. I com qui no vol la cosa, m'han anat deixant treballs sobre la taula. Cara d'incredulitat. No ho entenc. Els treballs eren per ahir. ah! però... és que divendres s'han d'entregar els treballs de recerca, i és clar, de cop i volta hi ha una grip intestinal que s'extén per tots els batxillerats com una epidemia. Però, ja sabeu que els treballs s'entreguen el dia que toca...

En general, però, és un grup de gent maca, sempre seuen els nois al darrere de la classe i les noies, sobretot les més aplicades i estudioses, a les primeres files. Les classes sempre són en penombra, perquè sinó les imatges del canó no es veuen bé. Semblo la dona del temps, però enlloc de tenir el mapa del Meteosat al darrere, sempre em trobareu davant d'una pintura, o d'alguna escultura o d'alguna arquitectura... Assenyalant això i allò.

També n'aprenc moltes coses d'ells, encara que intento mantenir una mica les distàncies, perquè senyors, la confiança fa fàstic, sinó. Demà anirem d'excursió a Terrassa, al Museu de la Ciència i de la Tècnica, perquè sapiguen una mica com anava això de la revolució industrial. Va bé fer sortides perquè estar en un ambient diferent al de la classe, desintoxica, a ells i a nosaltres.

I és per això, que en una sola cosa sóc inflexible del tot: els treballs s'entreguen el dia que toca. I són el 20% de la nota. I s'han de fer a ordinador. I a poder ser s'han de fer bé.

[Un secret: alguns treballs que fan, em sorprenen i tot... però xsssssssssssssttttt! és un secret, que quedi entre vosaltres i jo].

Perfums

2007-01-05T14:25:00.000+01:00

El bombardeig d'anuncis de perfums a la televisió, em mareja. Fins i tot, em sembla sentir totes les olors d'un i l'altre mentre miro les imatges de gent sexy i estupenda, que es devoren, que es transformen, que es banyen en piscines daurades, que es troben rodejats de pètals de rosa, que riuen sota la pluja, que compren pomes a Nova York o que es magregen empesos per una passió animal...

Tant d'anunci de perfum, m'ha fet sortir al carrer a comprar-ne per alguns amics. M'ha costat decidir-me, però al final, n'he trobat un adequat per cadascun d'ells.

I vosaltres? Teniu el vostre perfum?

N'heu comprat per algun amic o amiga?

Bon Reis i si cau algun perfum, penseu que algú ha pensat en quin aroma feu, i això no és una tasca fàcil!

Per a ells:

Artur Mas: So pretty

José Montilla: Cold

Joan Saura: Elements

Josep Lluís Carod-Rovira: Minotaure

Albert Rivera: Mania

Josep Piqué: Habit Rouge

Lluís Caelles: 360º

Joel Joan: Oscar pour Lui

Fernando Alonso: Ferrari

José Luis Rodríguez Zapatero: Kouros

Julián Muñoz: Freedom

Mariano Rajoy: Uommo?

Joan Puigcercós: Animale Animale

Hristo Stoitxkov: Bulgari BLV

Bruce Springsteen: Boss Number One

Eto’o: Café Homme

Fidel Castro: Cuba

Curt Kobain: CK be

Lawrence d’Arabia: Dune

Bono (U2): Desire

Jesús de Natzaret: Eternity

Joan Herrera: Herrera

Ronaldhino: Samba Heat

Benet XVI: Swiss Army

Vladimir Putin: Tsar

M- Clan: Carolina

Ángel Acebes: Alien

Brad Pitt: Sculpture Man

George Bush: Diavolo

Per a elles:

Montserrat Caballé: 212 Sexy

Condolezza Rice: 212 White

Mònica Terribes: Hot

Mayte Zaldívar: Diamonds and Rubies

Marina Rosell: Happy

Rosario Flores: Rumba

Núria Feliu: Histoire d'amour (amb en Zinc, és clar)

Letizia Ortiz: Royal Secret

Carmen de Mairena: Very irresistible

Kate Moss: Opium

Sara Montiel: Miracle

Maria de la Pau Janer: Pleasures intense

Pamela Anderson: Baby Doll

Ségolène Royal:Champs Elysees

Raquel Sans: Hypnotic Poisson

Montserrat Tura:Curve

N'hauries fet 94...

2007-01-02T20:46:00.000+01:00

Avui n'hauries fet 94. I ens hauries volgut convidar a dinar a tots. I nosaltres hauriem vingut a dinar amb tu, com sempre. Hauries bufat les espelmes i ens hauries retret que et regalessim res, perquè ja tens de tot. Als néts, ens hauries preguntat com ens van les feines, les nòvies i els nòvios, i t'hauries deixat fer fotos, encara que no t'agradessin gaire. No hi veies gaire últimament i tampoc no tenies els pensaments tan frescos com abans, però hauries volgut reunir-nos un cop més, i ens hauries dit, que potser aquest any seria l'últim. Com sempre feies.

De la teva llarga vida, jo només en vaig poder fer un tast. Un tast melat i de vegades, amarg. Un tast trist, sobretot en els últims anys en que vivies enyorat i assegut a la teva butaca d'orelles amb el gat arraulit a la teva falda.

De les batalles que vas lliurar, prou coses que me'n vas explicar. D'aquella batalla ideològica i crúa, que et va fer passar nou anys fora de casa. D'aquella batalla perduda, d'aquella derrota que no vas acabar de païr del tot. D'aquella força de brau, que et feia caminar i seguir endavant.

Ara me n'adono que els mites no existeixen. Que els herois es fabriquen i que en realitat, són homes com eres tu. De petita et mirava (o t'admirava, no ho sé), i veia aquelles mans tan grosses, aquells dits tan enormes que agafaven l'aixada amb entusiasme i feien anar els crestalls ben rectes. Els crestalls i tots els que vivíem amb tu.

Eres de vegades intrangigent, i de vegades dolç com la mel. Eres agre i eres tendre. Eres dur i eres tou. T'enfadaves i somicaves, tot en dècimes de segon.

M'agradava arribar al poble, i trobar-te assegut al banc del Clot de la Pedrera, prenent el sol. Sempre amb el teu barret, i el teu bastó i els gossos als teus peus.

M'agradava que em portessis al bosc, a buscar a rovellons i a buscar borra pel pessebre, i caminar al teu costat, tot escoltant com m'explicaves que per aquí hi passaves amb la teva mare, quan hi anàveu a plegar avellanes. Sí, la teva mare que va néixer cent anys abans que jo, el 1875 i que era comadrona.

M'agradava jugar a escacs amb tu, encara que em deixessis guanyar. Ara ho sé, llavors no.

M'agradava parlar-te de política, encara que no ens possessim d'acord, i que les teves conviccions de ferro, massa stalinistes pel meu gust, em possessin de mala llet.

M'agradava que em parlessis del Xato, del tros i de com vas fer amistat amb en Salvador Vilaseca quan treballaves al Pere Mata.

M'agradava escoltar-te parlant amb ella, quan éreu sols a la vostra habitació, arreglant els temes familiars a la vostra manera.

M'agradava veure't llegir, amb aquella lupa grossa i que pesava tant.

M'agradava com reies quan et deia "cuixes primàries".

M'agradava com m'agafaves el nas entre els teus dits i em deies que me l'havies robat.

M'agradaven aquelles flors roses del camí, sí, aquelles que apretaves i feies que obrissin i tanquessin la boca.

M'agrada molt aquesta foto.

Les coses que no m'agradaven, avui no les vull recordar.

Avui n'hauries fet 94, i hi penso. Segur que tu penses en nosaltres, oi?

Caps d'Any

2007-01-01T18:41:00.000+01:00

La taula ja està parada. El raïm preparat. Els Caps d’Any sempre són una festa estranya: fas el compte enrere, i repasses l’any passat com si fossis en un ritual que repeteixes any rere any. Que lluny han quedat aquells Caps d’Any de reusenca, quan organitzàvem autèntics “botellons” amb els amics i ens trobàvem en algun tros (mas per als què no sigueu de tros), per regar la nit de sangria feta en un ribell de plàstic (gibrell per als què no sigueu de rivell).

Que lluny han quedat aquells Caps d’Any en què em disfressava amb un vestit comprat a Mango o a Zara, i em calçava aquelles sabates de taló que no sabia portar, i fins i tot anava a la perruqueria (me'n faig creus, ara). Total, aquell vestit acabava sempre rebregat i esquitxat de cava o vés a saber de què. Amb aquella disfressa alguna discoteca de Salou ens acabava engolint, i algun taxi ens tornaria a casa nou hores després d’haver-ne sortit, i sense saber ben bé com despertava al meu llit amb el cap a punt d’explotar. Però què bé ho havia passat, segurament.

Que lluny han quedat aquells Caps d’Any en què un cop dutxada i tornada a disfressar, ens dirigíem tota la familia a un restaurant per celebrar que l’avi feia un any més. L’aniversari de l’avi era el dia 2 de gener, però sempre el celebràvem el dia 1, cosa que a mi, em feia molt poca gràcia ja que només podia acompanyar el rap a la marinera amb coca-cola, tot i que un vi blanc de primera es passejava amunt i avall de la taula.

Que lluny han quedat aquells Caps d’Any amb sopar de vint-i-u botons a un restaurant, amb espelmes i tot. Al•lucinada em té pensar com els pagàvem, si no teníem diners per res. Ja és ben bé que la il•lusió val tots els diners del món.

Ahir la taula era parada. Els amics, molts dels de sempre. Dels què m’acompanyaven a les discoteques, al tros i on fés falta. El sopar, el millor del món, perquè el vam fer nosaltres i això no té preu. El cotillón, diferent al de cada d’any, perquè contenia uns ullals de dràcula, objecte inesperat dins una bossa de cotillón, però que pot ser una bona metàfora per mossegar l’any nou amb la força que es mereix. Havíem pagat unes entrades per anar a una festa alternativa, però ens hi haviem de desplaçar en metro, de punta a punta de la ciutat. Un dels trajectes més divertits, perquè la gent per Cap d’Any està diferent, i el metro no és el metro de sempre. Que va. Fins i tot, en una de les parades em vaig trobar un dels meus millors amics (més nou, no de discoteca ni de tros) abraonat sobre el vidre, cridant-me. Això no pot ser pas un mal auguri.

La festa alternativa, no va decepcionar. Per fi, una festa amb gent amb ganes de gresca i amb música per poder ballar, sense més. El més fomut va ser tornar, perquè els taxis no existeixen a Barcelona una nit com aquesta, on tot es transforma i on tothom va amunt i avall amb paquets, ampolles i bosses de plàstic. Tornar amb metro va ser menys emocionant, perquè tot el què puja, ha de baixar, i la gent a aquelles hores ja està més per baixar que per pujar. Ja se sap.

Un bon Cap d’Any, un bon començament espero per aquest any. Que el ritual no s’aturi, que no s’aturi mai.

El meme de la pàgina 123

2006-12-31T12:31:00.003+01:00

L'Antoni de Sant Pol m'ha passat un meme molt simpàtic que fa dies que em sembla que córre per la blogoesfera... Dic sembla, perquè estic molt desconnectada i fa força dies que no em passejo gaire per enlloc ni per cap bloc... Espero que no m'ho tindreu en compte. Ara que ja he tornat de ves a saber on, com diu l'Antoni, em trobo amb un meme, i l'he fet, perquè veieu que si m'hi poso, m'hi poso.

Es tracta d'agafar el llibre que tinguis més a prop, no necessàriament aquell que estiguis llegint o que t'agradi més, i l'obris per la pàgina 123 i en transcriguis la cinquena frase començant per dalt .No s'hi val fer trampes.

M'heu enganxat preparant-me una classe per demà, així que Antoni, això és el què hi ha:

"D'entrada, la dominació colonial va provocar una gran mortalitat. En moltes colònies, la població indígena no disposava d'anticossos contra algunes malalties endèmiques d'Europa, com la grip o la verola."

ALCOBERRO, A.; Història. Ciències Socials. 4art ESO, Ed. Teide, Barcelona 2005.

És a dir, una frase que mira, m'ha agradat i tot... perquè fa pensar en les conseqüències de la colonització d'Amèrica i d'Àfrica i rebat alguns tòpics, com que la mortalitat dels indígenes es va deure a les matances indiscriminades. Pot ser que dir això us sembli pol'emic, però és cert que la primera causa de mortalitat van ser les malalties. El contacte amb els blancs va ser, així, sense més ni més, una causa de mortalitat brutal.

Això, evidentment no estalvia haver de comptar amb l'esclavitud, les condicions infrahumanes de vida en les factories, el comerç d'esclaus, l'aculturització dels pobles indígenes, l'evangelització forçada, i el robatori de terres, or, plata i tot tipus de béns materials...

La colonització a Amèrica del Sud va ser prou dura i cruel, i també l'africana, però la més rabiosament cruel fou sens dubte la que es va portar a terme a Amèrica del Nord, on als indígenes no se'ls donava ni la possibilitat de ser esclaus (que no és gran cosa...), sinó que se'ls aniquilava directament per fer-se amb les seves terres i per què no, les seves dones...

En fi, crueltats n'hi ha hagut a cabassos... i no cal remontar-se a l'època de la colonització... Sense anar més lluny, abans d'ahir va morir un dels més grans genocides de la història, i hi ha qui ha declarat "que todavía nos quedaron muchos a los que matar". Glaçada m'he quedat, al llegir-ho. Ara, aquest de l'uniforme, el xilè del bigoti, no li va arribar ni a la sola de la sabata al nostre de l'uniforme, l'espanyol del bigotet. Un aprenent, vaja.

I parlant de coses inconexes que em vénen al cap (se'n diu escriptura automàtica d'això no?)... Avui, parlant amb les alumnes de les ablucions que fan els musulmans just abans d'entrar a la mesquita (parlant d'art islàmic), veig que un d'ells aixeca la mà. La pregunta: "les ablucions és això que fan a les nenes ,no?". Ulls com a plats. "Ablació, deus voler dir... Amb això que fan a les nenes et refereixes a l'amputació del clítoris, potser". Cares de fàstic en alguns d'ells. He notat que molts no sabien ni que existia aquesta pràctica al món. Un cop parada la classe, val la pena explicar-ho bé... són coses que s'han de saber i en realitat són molt més importants que saber la data de la Conferència de Berlín (sisena frase de pàgina 123).

Dutxes al Born

2006-12-31T12:31:00.001+01:00

Dissabte al vespre. Havia quedat amb uns amics per sopar a un restaurant del Born. És un local petit, d'aquests amb poca llum on gairebé no veus el què menges, però que m'agrada força, perquè tot és molt bo i no en pagues el gust i les ganes.

Teniem reserva però era ple a vessar. La cambrera ens va dir que ens havíem d'esperar almenys deu minuts més, i de cop i volta al carrer s'hi va aplegar tot de gent que esperava el segon torn.

De cop i volta, uns crits ens van distreure de la conversa. Una noia xisclava i queia aigua d'una de les finestres de sobre el restaurant. Una dona estava abocant una garrafa de vuit litres sobre els caps de la gent que esperava per sopar. Per sort, nosaltres quedàvem a reser i no ens vam mullar, però a la segona garrafa la senyora va fer diana sobre una noia, que va quedar xopa de dalt a baix.

Segons els amos del restaurant allò era habitual (¿?), i tot i que havien avisat a la policia nit sí, i nit també, la dona continuava la seva guerra a base d'aigua personal.
Quan finalment vam seure a la nostra taula, per la finestra vam veure com queia una tercera garrafa. La gent, que ara sí que ja havia fugit, i ja havia après la lliçó va obtar per cridar a la senyora (dic cridar com eufemisme d'insultar).
L'incivisme és una cosa difícil de solucionar. O hauríem de dir allò que la gent considera incívic o l'ajuntament considera incívic. Reconec que és un problema, que si vols dormir i la gent no et deixa dormir, tens un problema, i que en certa manera tots en som culpables d'això. Peró si són les onze de la nit, també? Potser també, i l'ordenança de civisme famosa hauria de procurar que els locals respectessin els horaris i la frase famosa "el son dels veïns". Per cert, a Sants també la policia han multat sis nois per redibuixar un graffitti preciós, que ja fa anys que hi era, a pagar més de 6000 eurus entre tots sis. És incívic també?

Si tens un restaurant al Born, pots donar reserves que puguis absorvir, de manera que la gent no es quedi al carrer fent soroll (o parlant , senzillament). Si tens la mala sort de tenir un restaurant a sota de casa teva, no sé si la solució és abocar garrafes d'aigua als clients quan encara no són ni les onze de la nit, encara que també puc entendre que molesti.

El sopar va ser molt bo i hi tornaré, segurament, però m'agafaré el paraigües, per si de cas.

2 forquilles, 2 panets i 1 bigoti....

2006-12-31T12:30:00.003+01:00

Després de posts en els què em quedo sense suc, metamorfosis kafquianes, navegar entre els meus records i trobar-me pressumptes psicòpates al metro, després de corregir una pila d'exàmens, entregar els papers i annexos del concurs de trasllats, posar notes a tots els meus alumnes, anar a italià i veure que la professora no ha arribat i que hi he anat en va...NECESSITO:

dues forquilles, dos panets i un bigoti!!

GRÀCIES CHARLOT.

El Caso, 1982

2006-12-31T12:30:00.001+01:00

El metro era ple de gent, però vaig trobar un seient lliure, i fent una ullada vaig veure que no hi havia cap persona gran a la vista, així que m'hi vaig asseure. Era hora punta, i no hi cabia ni una agulla.

De cop i volta, aixeco la vista i veig un senyor fullejant un diari. Fins aquí, tot normal. Sovint la gent llegeix al metro. Massa sovint la gent hi llegeix els "20 minutos", "adn", "metro", i d'altres, però bé... res a dir.

Em vaig adonar que el diari era d'un to groguenc molt poc freqüent. Poc a poc, m'hi vaig fixar millor. A la portada del diari una foto immensa d'una noia amb els cabells llargs i somrient. Un titular a sobre deia: "Mató a su novia y luego se suicidó". Vaig tirar la vista amunt i ho vaig entendre de seguida, "El Caso".

Sovint havia vist diaris d'aquests a casa dels meus avis, la meva àvia tan aviat deborava llibres d'en King, com d'en Muñoz Molina com llegia "El Caso". Tot ben farcit de sang i fetge, i de fets macabres, i el pitjor de tot, reals. Ella encara llegeix, però ja no llegeix "El Caso". Feia anys que no en veia un exemplar.
Vaig pensar que aquest diari ja no existia... i penso que ja no existeix... Vaig fixar la vista en la data del diari: 15 de juny de 1982. El senyor estava llegint un diari de fa 23 anys? al metro? un dijous a la tarda? Un diari d'assassinats que van passar fa més de 20 anys?

La noia que seia al costat meu, també s'hi va fixar... Em va mirar i va riure. Un comentari a cau d'orella: "un poco antiguo el periódico, verdad?"... "Sí, hi ha gent per tot ....Baixo aquí".

Etern resplandor d’una ment sense records

2006-12-31T12:29:00.002+01:00

Quin és el record més antic que teniu emmaguetzemat en el vostre cervell?

Quin és el record que us fa sentir més feliços?

Quin és el record que us fa sentir més dolor?

Quins records de la vostra vida tornaríeu a viure?

Teniu records que voldrieu esborrar per sempre més?

Teniu records que voldríeu recordar un cop i un altre sense parar?

Us agradaria tornar enrere i poder tornar a començar en algun moment de les vostres vides sense recordar el què ja havíeu viscut abans?

Sabríeu viure sense records?

En quin percentatge creus que estàs fet/a de records?

No es tracta d’un meme, que ningú fugi corrents. Són preguntes que em van venir al cap després de veure Eternal Sunshine of the Spotless Mind, que és una pel.lícula que ens parla dels records. Més aviat dels records que volem esborrar perquè ens fan mal. Però compte, un cop l’esborrada de records ha començat, pots sentir la necessitat imperiosa de tornar a reviure aquells records que feia només un minut volies esborrar per sempre.

Eternal Sunshine of the Spotless és una de les pel•lícules més brillants que he vist en mesos, potser en anys. En castellà, mal traduïda per “Olvídate de mí”, un títol que unit a la cara d’en Jim Carey no et faria mai triar-la enmig de l’estanteria del video-club.

Escrita pel guionista Charlie Kaufman, autor de "Com ser John Malkovich" i dirigida per Michel Gondry, inventor de l’efecte bala i director de video clips d’estrelles mundials com els Rolling Stones, per exemple. Sí, l’efecte bala, o efecte Matrix,com vulgueu, que consisteix en relantitzar el temps d’una escena determinada. En quantes pel·lícules l'heu vist?

Com diríem vulgarment, dos “putus” genis que han unit les seves ments privilegiades. Quanta gent hi ha així al món? Vull dir gent que faci pelis que et facin pensar durant mesos...

Joel (Jim Carey) en un paper d’home tímid. Clementine o Mandarina, com vulgueu (Kate Winslet) fent de dona impulsiva, amb els cabells tenyits de blau i taronja tota la pel•lícula. Els personatges dels protagonistes no responen als seus típics encasillaments de Hollywood, res és com hauríem de suposar que seria, ni tan sols els actors fan d'ells mateixos.Primera sorpresa.

Una parella que no va enlloc. Una parella que es coneix de la manera més casual, com suposo que passa en totes les parelles del món. Una relació exitant al començament, i decepcionant a mesura que va passant el temps. Ella decideix oblidar-lo per sempre, esborrar-lo de la seva ment, però no l’avisa. Ell, de cop i volta, descobreix per què la seva nòvia no li fot ni cas. Decideix també esborrar-la, però en el procés, un problema de connexió provoca que sigui conscient de tot el què passa pel seu cervell. Reviure moments feliços el fa adonar-se que no tot és negatiu, que ella també l’ha fet feliç, molt feliç. Com aturar el destí, si la va conèixer un cop, per què no la podrà conèixer un altre i tornar-se’n a enamorar? I si ja no vol tornar enrere? Massa tard...

Però... de vegades, potser seria més fàcil tornar a començar de nou, sense records, que arreglar allò que ja està malmès i contaminat per tot un seguit de records passats.Però no pot pas ser.Per comoditat o perquè tenim por al desconegut, sovint no fem ni una cosa ni l’altra: ni tornem a començar (recordant els bons records), ni intentem arreglar allò que està malmès (prescindint dels mals records). Mal fet. Molt mal fet.

En tot cas, difícil resulta fugir dels records. Mandarina, desesperada perquè no vol que ell l’oblidi per sempre, li diu a Joel:

¿Per què no em portes

a algun altre lloc (record), un lloc en el què

jo no hi pertanyi i ens amaguem allà

fins demà?

Però ell, malauradament li respon:

No recordo res sense tu.

No pot viatjar a cap records per salvar-la, perquè tot és ple d'ella.

Jo no voldria esborrar gairebé res de la meva vida, perquè els mals records són precisament els què m’han ajudat més a seguir lluitant. Potser un o dos, n’esborraria i tinc clar quins serien. I vosaltres?

No deixeu de veure la pel·lícula, que no és actual, ni està de moda, ni res, simplement és collonuda.

Metamorfosi

2006-12-31T12:29:00.001+01:00

Ahir vaig anar al teatre, al vespre, a les nou. Durant tot el matí havia estat d’excursió amb els alumnes, a la Fundació Miró, perquè escoltéssin una audició de música electrònica (patrocinada per la professora de música de l’institut) i perquè veiéssin almenys, alguna obra d’en Joan Miró d’aprop. La reacció dels nens davant tots els estímuls que els presentes, és, en general, decebedora. “Quin avorriment”, “Aquests dibuixos són per a nens”, “Això profe, ho faig jo….”, “Quina gràcia té fer aquestes pintures?”… en fi, és cansat, intentar mostrar coses noves a algú, i que a aquest algú li costi tant obrir la seva ment, encara que sigui algú que té molt poca edat i que té el món obert davant seu. És clar, que hi ha qui es queda encantat de la vida i a qui sembla que li ha agradat la visita…Com a la vida. Hi ha qui passa i hi ha qui s’hi queda.

Al vespre, asseguda a la butaca del teatre, em va venir una flibada a l’orella, una flibada dura i que em parlava de que la visita a Montjuïc del matí, em passaria factura. El cop d’hivern ha vingut sense avisar, i passar de la calor al fred sense avisar és una putada que acostumo a pagar cara.

Quan la fiblada ha deixat de ser una fiblada i s’ha convertit en un doloret agut i constant, he entès que definitivament m’havia refredat. Mentre pensava això, les imatges de la pel•lícula projectades a l’escenari, el cinema dins el teatre i en Gregor que va perdent el nord en l’últim dia de la seva vida en què anirà a treballar. Aquell seria l’últim dia en què seria normal, perquè després quedarà per sempre més tancat a la seva habitació, convertit en un ésser buit de significat, que només necessita el menjar i la televisió per viure (la ficció ajuda a remuntar la teva pròpia realitat?).

Aquell Gregor (interpretat per un magnífic Ramon de les Olives, per cert) es nega a viure, perquè considera que el món exterior no li aporta res de positiu, i passa per damunt del seu pare, la seva mare i la seva germana, perquè és egoïsta i no se n’adona que sempre, importem a algú, probablement més del què podem imaginar. Autoimmolar-se, autoflagelar-se és fàcil, en canvi, sortir fora i lluitar no ho és tant. Viure en una capsa de vidre és impossible, viure només i ja està, no és al nostre abast.

La fiblada em seguia torturant l’orella, i aquell dolor se m’anava barrejant amb la visió d’aquell home dins la gàbia de vidre.Tancat dins una capsa, sense ganes de viure i sense ganes que altres visquin, egoïsme, egoïsme, egoïsme…
Cada dia m’agrada més anar al teatre. Cada dia m’agrada més que m’enganyin un parell d’hores i m’expliquin sopars de duro. Cada dia m’agrada més que uns quants actors i actrius em facin viure una història que no és la meva (o sí?).

El teatre és dins de la vida, i la vida, a voltes, és teatre.

Sense suc

2006-12-31T12:28:00.004+01:00

Quan la taronja és del tot escorreguda, es queda sense suc. I com que avui em sento com una taronja sense suc, he buscat al diccionari la paraula trist.

1.-Que està en un estat d’ànim en que no sent cap goig o alegria, mancat d’alegria.

2.-Que deixa veure, que expressa, que produeix, aquells estat no gens alegre, sense cap animació.

3.-Anteposat al substantiu, insuficient, ineficaç; un i no més, que és això i res més.

4.-Ocell de la família dels sílvids (Cistocila juncidis) de mida petita (10 cm) que viu entre els joncs i canyissars i canta amb un xiulet característic.

Mai m’hauria imaginat que hi ha un ocell que es diu trist, pobret. Té l’avantatge que viu entre els joncs i que canta, cosa que jo avui sóc incapaç de fer.

El trist potser és un ocell que mai està trist, vés a saber, ja les té aquestes coses la Natura. Jo que acostumo a ser alegre, avui n’estic de trista però sé que demà, demà serà un altre dia ( i potser, fins i tot els meus posts s’organitzaran per mesos igual que abans enlloc de per Format de data d’arxius... Srs. Blocat, qui m’ha tocat els mesos de lloc?).

Carta oberta als Ciutadans

2006-12-31T12:28:00.003+01:00

Per mi, senyors, vostès han estat la sorpresa de les eleccions. Vostès han participat en el joc democràtic i han guanyat. Els felicito per això, però no els puc felicitar per res més.

Es nota que estan emprenyats, i que volen fer soroll, molt de soroll. Es nota en la primera intervenció que van fer a TV3, perquè mentre en Xavier Coral i la Mònica Terribas els felicitaven pels resultats obtinguts, vostès van fer palès el seu emprenyament crònic i les seves males digestions de manera maleducada i fora de lloc.

El Parlament serà el lloc on han de fer sentir la seva veu, i sí, on els donaran la llibertat que tant anhelen. La llibertat que tant han demanat i que segons vostès, no troben en cap lloc a Catalunya.

El seu ideari es resumeix en "oposar-se als intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l'equitat entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en el ple desenvolupament de l'actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978". Penso que no són del tot sincers, i que els què volen trencar el vincle entre catalans i espanyols potser són vostès. Espanya i Catalunya són països lliures i no són vostès els que ens ho han de recordar dia sí, i dia també. La Constitució de 1978 té moltes mancances i com la societat, ha d'evolucionar, així que evolucionin vostès també, senyors Ciutadans.

No m'agrada el populisme, ni els missatges populistes que vostès postulen, perquè el populisme no és fer política intel·ligent.

Espero que només els importin les persones, que no els importi on vaig néixer, ni quina llengua parlo, ni evidentment quina roba porto (¿?), però de debò, no cal que es preocupin per mi.Estic més contenta del què es poden imaginar.

Siguin sobretot, Ciutadans. Ciutadans demòcrates.

Moltes gràcies.

pd.- Em fa ràbia que hagin triat el taronja com el color de la seva campanya. Em va fer ràbia quan ho va fer el PP en el seu moment. Però no pateixin, continuaré militant en el taronja.

Quin dret tenen a amargar-nos la castanyada?

2006-12-31T12:28:00.001+01:00

Els polítics es creuen amb dret a tot, fins i tot a amargar-nos el dia de la castanyada.

Mirades artístiques i un clatell enigmàtic

2006-12-31T12:27:00.001+01:00

L'Onix va publicar fa uns dies un post que em va agradar... Consistia en endevinar unes fotografies d'ulls de famosos. Jo, admetent que he copiat la idea, us presento el mateix joc, però amb autorretrats d'artistes. Sabeu qui és qui?

L'home que va ser engolit per una claveguera

2006-12-31T12:26:00.002+01:00

Sortia de la feina, era negre nit i pensava en les seves cabòries. Sempre plegava tard de treballar, tenia un horari estrany, sempre treballava “de tardes”, com diu ell. Portava el clauer entre els dits, i hi anava jugant, mentre jugava també amb els seus pensaments.

El seu cotxe era aparcat al davant de la feina, i en un moment seria a casa.

Sabia que en trajecte es trobaria aquella claveguera quadrada, que veu cada dia quan es dirigeix a la feina. El que no sabia era que sense saber com, el clauer passaria de ser a la seva mà dreta al fons de la claveguera en menys de tres segons.

Va pensar que el millor que podia fer, era anar a buscar una eina al cotxe per intentar aixecar la tapa de la claveguera, per veure si així, podria recollir les claus. Així ho va fer. Era una claveguera grossa, hi passava el cos d’una persona i les claus havien quedat just en un punt assequible, si estirava força el cos i prou els dits.

El seu cos ja no era tan àgil com abans, però ho va aconseguir. Amb mig cos a fora, va agafar fort el clauer. Estava content perquè tenia les claus. Però restava immòbil, capbussat dins la claveguera. Els efluvis i les olors el van començar a marejar, les nàuses van començar a aparèixer i estava a punt de perdre el coneixement, just quan la pudor de merda era ja absolutament insuportable.

Ningú no em trobarà, i demà al matí seré mort, amb el clauer entre els dits- va pensar. Cridava, però ningú no el sentia, ningú fa l’horari que fa ell i ningú no treia el gos a passejar. Com va poder, va aconseguir treure un braç i després l’altre, i després la resta del cos, i ajagut i vençut damunt la vorera, brut i esparracat, no deixava anar el clauer. Va començar a respirar de nou.

Quan va aconseguir aixecar-se, es va adonar que feia pena, que ben bé semblava un home sortit d’una claveguera, i com poder, va tornar col•locar la tapa allà on era. Com si allò fós un malson.Ningú no el creuria.

L’home que sortia de la feina és el meu pare. La història de les claus és verídica.
No em pregunteu com s'ho va fer per caure-hi, ni per sortir-ne, ni com era la claveguera, perquè jo tampoc no ho entenc...Us puc dir, que es troba bé, però que ha decidit enganxar el seu clauer als seus pantalons i no tornar a passar mai més per sobre d’aquella claveguera.

És possible que un home caigui dues vegades a la mateixa claveguera?

Digueu-me que no, si us plau.

Family Reunion by Sylvia Plath

2006-12-31T12:26:00.001+01:00

Avui em toca cuinar un dinar familiar... i si no us importa, ho amenitzarem amb una miqueta de Sylvia Plath

FAMILY REUNION

Outside in the street I hear

A car door slam; voices coming near;

Incoherent scraps of talk

And high heels clicking up the walk;

The doorbell rends the noonday heat

With copper claws;

A second's pause.

The dull drums of my pulses beat

Against a silence wearing thin.

The door now opens from within.

Oh, hear the clash of people meeting

The laughter and the screams of greeting

Fat always, and out of breath,

A greasy smack on every cheek

From Aunt Elizabeth;

There, that's the pink, pleased squeak

Of Cousin Jane, out spinster with

The faded eyes

And hands like nervous butterflies;

While rough as splintered wood

Across them all

Rasps the jarring baritone of Uncle Paul;

The youngest nephew gives a fretful whine

And drools at the reception line.

Like a diver on a lofty spar of land

Atop the flight of stairs I stand.

A whirlpool leers at me,

I cast off my identity

And make the fatal plunge.

31 bones raons

2006-12-31T12:22:00.000+01:00

Avui en faig 31. I tinc 31 bones raons per seguir fent anys.

Per exemple, per:

1.-Veure una bona posta de el sol.

2.-Acariciar els cabells a algú a qui estimo.

3.-Veure el meu germà feliç i content.

4.-Viatjar als països on no he estat mai.

5.-Disfrutar d’un cigarret.

6.-Beure’m una bona pinya-colada.

7.-Nedar núa en una platja deserta.

8.-Veure com la meva gata em saluda amb un meeeuu cada dia quan arribo a casa.

9.-Regar les plantes i trobar-me una flor nova al balcó.

10.- Seguir fent la feina que faig.

11.- Riure amb els amics.

12.- Comprar-me unes sabates caríssimes i que m’agradin molt.

13.- Aprendre a parlar italià.

14.- Viure nous i bons moments amb la família.

15.- Observar aquella obra d’art que encara no he vist mai.

16.- Tornar a veure a algú que fa molts anys que no veig.

17.- Intercanviar opinions.

18.- Anar en bicicleta un diumenge al matí.

19.- Poder recordar la gent que ja no hi és.

20.- Deixar de preocupar-me tant per coses que no s’ho valen.

21.- Anar al gimnàs, almenys, una vegada a la setmana.

22.- Menjar-me aquell menjar exquisit que encara mai he tastat.

23.- Obrir una finestra nova cada dia.

24.- Anar al rovelló i trobar-ne mooooltttss!

25.- Conèixer gent meravellosa que encara no conec.

26.- Donar les gràcies a la gent meravellosa que ja conec.

27.- Aprendre a fer camí.

28.- Poder-me entusiasmar durant el trajecte.

29.- Aprendre a pintar.

30.- Olorar un nou dia.

31.- Perquè tu em llegeixes.

Meme de les cançons

2006-12-29T20:36:00.002+01:00

L'Avi ha tornat de vacances i ens ha deixat aquest Meme, l'he recollit al vol.

He triat la TRACY CHAPMAN. Heu de respondre les preguntes amb noms de cançons del/ de la vostre/a artista favorit/a

Ets home o dona?
Woman's Work

Descriu-te:
Sweet One

Què senten les persones sobre tu?
She's Got Her Ticket

Com descriuries la teva anterior relació sentimental?
Baby Can I Hold You

Descriu la teva actual relació sentimental amb el teu novio/a pretendent:
Wedding Song

On voldries estar ara?
Across The Lines & Talkin’about revolution

Com ets respecte a l'amor?
Be Careful Of My Heart

Com és la teva vida?
I’m Ready

Què demanaries si tinguessis un sol desig? (no poden ser tres?)
Heaven's Here On Earth & A Hundred Years & The fast car

Ara despedeix-te
Why? & Give me one reason

Aquest meme el passo a qui tingui ganes i temps de fer-lo.

Powered by Castpost

Baby Can I Hold You

Sorry

Is all that you cant say

Years gone by and still

Words dont come easily

Like sorry like sorry

Forgive me

Is all that you cant say

Years gone by and still

Words dont come easily

Like forgive me forgive me

But you can say baby

Baby can I hold you tonight

Maybe if I told you the right words

At the right time youd be mine

I love you

Is all that you cant say

Years gone by and still

Words dont come easily

Like I love you I love you

Els pares de les criatures

2006-12-29T20:36:00.001+01:00

Avui m'ha tocat fer la reunió de pares. És un d'aquells dies que no m'agraden de ser tutora, però que s'han de passar. És molt estrany, perquè tens els pares de les criatures, allà asseguts als pupitres, com si per un moment, els alumnes s'haguessin fet grans de cop. Només amb un cop d'ull, moltes vegades, ja lligues caps: aquesta senyora és la mare del qual, perquè són iguals; aquest senyor deu ser el pare de la tal, perquè té els mateixos gestos, i així... fins que es presenten i veus que n'has endevinat 10 de 20, un cinc, no està malament.
És l'hora d'explicar les normes del curs, les excursions que farem i què s'espera dels seus fills durant aquest curs. Alguns, se'ls nota que s'avorreixen i que tenen pressa per marxar, altres et miren de fit a fir, i penses... què els deu passar pel cap?

Moltes vegades els fills reprodueixen coses que veuen dels seus pares, i curiosament, els pares i mares que són xerraires i que interrompen, sovint coincideixen amb els alumnes que són xerraires i que també interrompen... i ho entens tot de cop i volta.

L'altre dia vaig veure la Mercedes Milà al seu superprograma estrella parlant del "bullying". Deia que demanava un aplaudiment perquè els responsables de les aules féssim alguna cosa per aturar-lo a les escoles. Perdó? Què diu? I la responsabilitat dels pares en educar els seus fills on és? Per què no la demana? Els professors no som els únics responsables d'aturar la xenofòbia, l'homofòbia, el bullying, el masclisme, l'autoritarisme, les agressions... En som en part responsables, però no tenim tota la responsabilitat. Educar als fills és cosa dels pares i dels educadors, i només quan treballem plegats aconseguirem alguna cosa. Per això, un cop a l'any, fem la reunió de pares a l'institut. Per això, moltes tardes ens quedem fent reunions amb els pares dels alumnes per evitar que tinguin un fracàs escolar. Així que senyora Milà, no digui més burrades en el seu reality show i sobretot, no parli si no sap de què parla. Gràcies.

Queda inaugurada la tutoria 2006-07, per tothom que ho necessiti.

La tutora.

Italià per a principiants, com jo

2006-12-29T20:35:00.001+01:00

Aquest curs, he decidit que tindré prou temps com apuntar-me a fer activitats "extra-escolars"... Seguint el consell de la Bet (que per cert, on ets? ens vas deixar amb els bolets...), m'he apuntat a la l'Escola Oficial d'Idiomes i intentaré aprendre italià, i no destrossar-lo que és el què faig actualment quan intento parlar-lo i encara més, quan intento escriu-re'l.

Fa molts anys, quan era adolescent recordo que escoltava un cassette de l'Eros Ramazzotti una vegada i una altra, en castellà.Em sembla que encara el dec tenir per algun lloc... Em podeu llençar tomàquets si voleu, però sí, m'agradava molt l'Eros Ramazzotti i eps!, encara l'escolto a vegades (cap cot, esperant la "colleja"!), això sí, ara en versió original...

Ara que ja he confessat, em sento més alleugerida, com si m'hagués tret un gran pes de sobre. Ara no us penseu, que només vull estudiar italià perquè quan tenia 15 anys em vaig enamorar platònicament d'aquest home, eh? L'italià és una llengua que m'enganxa, i em fascina, sembla fàcil però no ho és... Sovint passen aquestes coses, i les primeres impressions ens enganyen fàcilment. Vull viatjar moltes vegades a Itàlia al llarg de la meva vida, i quan hi vagi, vull parlar italià en condicions, i demanar la pizza com Déu mana (com ho mana Déu?, aaaahhhh....)!

Ci vediamo, ragazzi.Un baccio.

Us deixo una cançó ensucrada, perquè comenceu la setmana amb sucre i mermelada! La traducció, d'aquí uns mesos, per favore.

Eros Ramazzotti - Adesso Tu

Nato ai bordi di periferia

dove i tram non vanno avanti

più dove l'aria è popolare

è più facile

sognare

che guardare in faccia la realtà...

quanta gente giovane va via

a cercare più di quel che

ha

forse perché i pugni presi

a nessuno li ha mai

resi

e dentro fanno male ancor di più

ed ho

imparato che nella vita

nessuno mai ci da di più

ma

quanto fiato quanta salita

andare avanti senza voltarsi
mai...

e ci sei adesso tu

a dare un senso ai

giorni miei

va tutto bene dal momento che ci sei

adesso tu

ma non dimentico

tutti gli amici miei

che sono ancora là...

e ci si trova sempre più

soli

a questa età non sai... non sai

ma quante corse

ma quanti voli

andare avanti senz'arrivare mai...

e ci sei adesso tu

al centro dei pensieri miei

la parte interna dei respiri tu sarai

la volontà

che

non si limita

tu che per me sei già

una

rivincita...

adesso sai chi è
quell'uomo che
c'è in me...

nato ai bordi di periferia

dove non ci torno quasi più

resta il vento che ho

lasciato

come un treno già passato

oggi che mi sei

accanto

oggi che si sei soltanto

oggi che ci sei...

adesso tu

Powered by Castpost

Maria de la Pau Janer, em caus fatal

2006-12-29T20:34:00.002+01:00

Ja fa anys que t'ho volia dir, però no trobava mai el moment...

Recordaré unes paraules que ja fa un temps vas escriure i que fan així: "Encara record la primera història que vaig inventar. Devia tenir deu o onze anys i aleshores em semblà que mai no seria capaç de fer res millor. Era una època de descobriments, de passions nascudes a partir del contacte amb els llibres, de l'afany constant per la lectura, entrellucada com el plaer més gran. He tengut la sort de viure voltada de llibres, d'haver-los trobat pròxims, sense necessitat de recerca, propicis a la descoberta. La passa que allunya l'acte de llegir de la creació es va fer aviat minúscula. No vaig dubtar a l'hora de recórrer-la perquè aparegué clara, sense conflictes. En aquell moment escriure era un fet natural, que formava part de la quotidianitat. Les paraules ja formaven part del meu món i les feia meves gairebé sense adonar-me'n".

Potser per tu, escriure és un fet natural, però t'he de dir que no per natural, ho fas bé. Quan em vaig llegir Orient, Occident només m'interessava una de les històries, i és un llibre que podria haver llegit en capítols saltejats, de tant mal estructurat com està. Me'l vaig acabar i el vaig guardar a l'estanteria. Ara deu ser cobert de pols.

Quan vas guanyar el Premi Planeta i vas començar a esciure en castellà, em vas confirmar qui eres i cap on et dirigies. Només de dir Planeta i de recordar els anys que vaig treballar allà se'm regira l'estómac, imagina't si el teu nom hi va lligat al darrere. No saps com em va fer disfrutar en Marsé, quan va reconèixer que la teva novel·la no hauria d'haver guanyat mai un premi com aquest, i tu, li vas contestar: "A mí no me has aguado la fiesta", no poc!

Els teus articles publicats a l'Avui els escrius mentre ets al lavabo? Perquè francament, de vegades, ho sembla.

L'altre dia, i que no s'enfadin els convergents, vaig veure una imatge de tu que no la supera ni la fotografia del teu casament amb el "doctor no sé què em passa-Corbella"... Tu, petonejant en Mas en un míting rodejada de banderes catalanes i cridant visca Catalunya? Què n'has fet dels eurus que vas guanyar escrivint en castellà, Maria de la Pau? Com vius las teves "Pasiones romanas", Maria de la Pau?

Si us avorriu, podeu navegar per la web de la Maria de la Pau, una web que sembla més la d'una adolescent que la d'una escriptora amb cara i ulls... No us perdeu, l'apartat els meus amics i coneguts, no té preu. A disfrutar, blocaires!

Post 100

2006-12-29T20:34:00.001+01:00

Sense saber ben bé com, estic escrivint el post número 100.

Tampoc sense saber ben bé com, el novembre passat vaig encetar el meu bloc amb el meu primer post.

La imatge que hi vaig posar llavors és la que encapçala el post d'avui, Dona i gat, de Léger, que m'inspira i em dona bon rotllo, així que repeteixo imatge per primera vegada, i què?

Vosaltres, heu fet, que tampoc sense saber com, sigui asseguda davant el teclat i escrigui un nou post ara mateix. M’agradaria donar-vos les gràcies per les vostres passejades i les vostres lectures, pels vostres comentaris i per fer-me veure que sou a l’altre banda de la reusenca. No sé fins quan tindré ganes d’escriure, i tampoc no m’ho plantejo, però sigui com sigui, me n’alegro d’haver-vos conegut.
Heu decidit, amb les vostres visites, que aquests siguin els meus posts més visitats, cosa que mai havia comprovat fins a dia d’avui...Cusiosament, dos post de futbol a la llista, quan gairebé mai en parlo... ummmm....

1.-TV3, la meva?

2.-Belletti

3.-Benet XVI o el joc dels disbarats

4.-Converses amb el iaio galleginho

5.- L’olor d’un dia qualsevol?

6.- Magnifica Italia!

7.-Juliol ardent

8.-Sentiments del meu meu viatge

9.-Acròstic

10.-Plou, de quantes maneres ho pots dir?

11.-Frustració

L'únic post que ningú va comentar és aquest El coneixeu?. És evident que no el coneixíeu, no? Ja ho sé, que de vegades sóc un mica rareta, però que hi farem, no m'ho tingueu en compte!

100 MIL gràcies a tots, blocaires.

Els contraris s'atrauen?

2006-12-29T20:33:00.003+01:00

Pensem en...

l'infern i el paradís?

el blanc i el negre?

el gat i el gos?

el mut i el xerraire?

el tímid i l'extrovertit?

la neu i el foc?

la llum i la foscor?

el pla i la corba?

l'obès i el prim?

l'èxit i el fracàs?

el musulmà i el catòlic?

el dibuix i el color?

la coma i el punt?

l'alt i el baix?

l'adoptat i el natural?

el figuratiu i l'abstracte?

els àngels i els dimonis?

APORTACIONS DELS BLOCAIRES:

la nit i el dia?

els catalans i els "quillos"?

l'Avi i la seva consogra?

(val, és meva, però inspirada per l'Avi)

l'obscè i el macabre?

l'home i la dona?

les lletres i els números?

Cada dia tinc més clar que els contraris potser no s'aguanten uns als altres, però d'atraure's...s'atrauen!, o no?

i es necessiten!!

Christo o l'art d'embolicar

2006-12-29T20:33:00.001+01:00

Christo és un nom que potser no us diu res. A mi tampoc no em deia res fins que no vaig arribar a la universitat. Teníem un professor de Teoria de l'Art que ens feia pensar (cosa que li agrairé sempre) i ens va plantar, allà davant, entre d'altres imatges una obra d'en Christo. Nosaltres, que ens pensàvem que ens parlaria de Kant o alguna cosa semblant, suposo que feiem cara de babaus.

Christo treballa amb la seva esposa, Jeanne-Claude i és un artista que ha embolicat des des Reichstag alemany, fins al Pont Neuf de París, ha omplert de portes taronges el Central Park de Nova York o ha plantat 1300 ombrel.les blaves i taronges en una Vall del Japó. Un artista que perseguix allò efímer, que embolica i desembolica.

La primera obra que els vaig ensenyar als meus alumnes d'art aquest any va ser una d'en Christo... M'agradaria que es plantegessin que no sempre les coses són com les hem previst,o com les tenim preconcebudes. La pregunta era previsible: "Profe, i aquest paio es guanya la vida embolicant coses? I això per què serveix?" I de què serveix pensar que l'art només pot ser una església romànica o una bona pintura impressionista?

Jo, sovint, quan estic embolicada penso en en Christo. Respiro fons i em dic, potser ara em sento lligada, però d'aquí uns dies, unes hores, ja no ho estaré. I sovint, funciona, tu.

Sense internet

2006-12-29T20:32:00.003+01:00

Des del dia de la tormenta, res és igual que abans.

La tele no sintonitza els canals, internet no funciona i de vegades, ni el telèfon. Els senyors d'ONO ja m'estan començant a tocar la pera, i estic esperant una trucada seva, d'aquelles que vols rebre i no rebs mai. Fins ara, Menta, Auna o com li vulguis dir, mai m'havia donat problemes... però entre les obres de l'AVE a Sants, i els aiguats, sembla que el món s'acaba, o si més no, estem davant la rebelió de les màquines.

Sempre em quedarà l'ordinador del departament, que triga aproximadament deu minuts en connectar-se, però això, és millor que res, no?

Benet XVI o el joc dels disbarats (i segueix...)

2006-12-29T20:32:00.001+01:00

(Afegit el diumenge 17 de setembre, perquè el Papa lluny de dedicar-se a dir missa continúa creant polèmica amb les seves declaracions).

El Papa Benet XVI afirma que la yijad -guerra santa- de l'Islam va en contra de Déu i diu que defensar la fe amb la violència és una cosa irracional.

En aquest cas, segurament el Papa té raó, perquè la violència no és la manera de defensar la fe ni cap ideologia, però... s'oblida que la història del cristianisme i de totes les aberracions perpretades en nom de Déu per part de l'església cristiana? L'església pot donar lliçons sobre aquest tema? No, gràcies.

El Papa Benet XVI afirma que l'univers fou creat per un projecte intel·ligent i critica a aquells, que en nom de la ciència, afirmen que el món va sorgir del caos, del Big Ben (perdó! del Big Bang!)

Creacionisme en ple segle XXI? No, gràcies.

El Papa Benet XVI afirma que no hem de fer servir preservatius, perquè la familia és el més important.

Malaties de transmissió sexual, SIDA i agument desmesurat de la demografia? No, gràcies.

El Papa Benet XVI que es dediqui a dir missa.

Trucades

2006-12-29T20:31:00.003+01:00

De vegades, hi ha trucades que no hauríem de rebre mai. Perquè fan mal.

De vegades, hi ha trucades que t’alegren el dia i fan que el cor et surti per la boca.

De vegades, hi ha trucades que no tens ganes de fer i has de fer. I les fas.

De vegades, hi ha trucades en les què et costa reconèixer la veu de la persona que és a l’altra banda.

De vegades, hi ha trucades que no agafaries mai.

De vegades, hi ha trucades que tens moltes ganes de fer i no fas.

De vegades, hi ha trucades molt curtes que voldries que fossin molt llargues.

De vegades, hi ha trucades que se’t fan molt llargues i en realitat, han estat molt curtes.

De vegades, hi ha trucades que t’agradaria rebre i no rebs.

De vegades, t’agradaria parlar amb algú i et surt la veu de l’algú dient que deixis un missatge.

De vegades, arribes tard a una cita i una trucada et salva la vida.

De vegades, rebs trucades d’amics dels teus amics que no coneixes i que després, resulta que et cauen de puta mare.

De vegades, vols fer una trucada i no tens cobertura.

De vegades, tens cobertura i no tens apuntat a l’agenda el número on vols trucar.

De vegades, tens el mòbil apagat i et trobes cinquanta trucades perdudes que no tens temps d’identificar.

De vegades, t’agradaria no saber qui et truca. I de vegades, sí.

De vegades, sona el telèfon i no saps on coi l’has deixat.

De vegades, una trucada et fa sentir lliure.

De vegades, una trucada fa que comenci una bona amistat.

De vegades, t’agradaria tenir una conversa cara a cara amb la persona que t’ha trucat. I no pot ser.

De vegades, com avui, algú et pregunta per què no l'has trucat. I llavors no entens per què et fa aquesta pregunta. Encara que en el fons sí que en saps la reposta. Massa que la saps.

Sííííí? Digui'm??? Perdoneu, em truquen...

Natascha Kampusch

2006-12-29T20:31:00.001+01:00

Tenia 10 anys quan contenta, un dia anava a l’escola. De sobte, un home que conduïa una furgoneta blanca tunnejada l’empeny i l’obliga a seure al seient del darrera. La porta a casa seva, i la instal•la al garatge de la vivenda, un espai fred i humit, dissimulat amb un paper rosa xiclet a les parets. Amb els anys, aconseguí pujar a la vivenda, i compartir amb el seu segrestador algunes hores del dia, fent-li de criada i vés a saber què més.

Només ha tornat a tornat a sortir-ne vuit anys després. Un dia, el 23 d’agost del mes passat, en un moment en què ell, a qui ella anomena Mister P estava entretingut parlant per telèfon, decideix obrir la porta de la casa i començar a córrer carrer amunt. Veu una veïna a la cuina, li demana que truqui la policia. La vénen a buscar i la treuen de la casa, davant una muntanya de periodistes armats amb els seus flaixos, amb un manta ronyosa tapant-li el rostre, com si es tractés d’una assassina.

Mister P, en adonar-se del seu descuit i de la seva pèrdua, decideix suicidar-se tirant-se a les vies del tren.

La història és ben coneguda, i està ben documentada, i l’hem pogut llegir a tots els diaris i seguir a totes les cadenes de televisió. Ara la noia concedeix entrevistes i relata la seva història, davant la atenta mirada dels seus psiquiatres.

Tothom li ha vist el rostre, un rostre que coincideix amb exactitud amb el retrat robot realitzat per la policia uns mesos abans. Tothom li ha vist els ulls... però què hi deu haver darrera aquesta mirada realment? Que s’hi pot amagar dins una persona que ha passat de ser una nena a ser una dona dins una capsa de formigó amb un home que l’ha fet servir per portar a la pràctica el mite de Pigmalió? Com podem imaginar que hi hagi un ésser humà capaç de viure vuit anys amagant aquesta situació? I com és que nosaltres, els espectadors, hem de ser espectadors del què ella ens explica sota la tutela dels seus actuals cuidadors, que no la deixen sortir del millor hospital psiquiàtric d’Europa? Quan serà lliure del tot? Probablement mai més.